Mentre s'obria esta investigació, 'Cafè amb llet' ja ha estat demandada i obligada a indemnitzar amb 10.000 euros un assessor d'Artur Mas, Josep Maria Via, pel contingut del vídeo que va destapar el cas: 'El robatori de la història de Catalunya'. Precisament esta setmana, la Justícia ha obligat també a retirar el vídeo. El cas de 'Cafè amb llet' ha donat la volta al món i fins i tot ha estat denunciat per Reporters Sense Fronteres, mentre aquí era silenciat.

Dissabte passat, Dante i Sibina van ser a les Jornades de Lluites Socials organitzades per l'Acampada Terres de l'Ebre 15M, on van exposar la seua investigació, que serà publicada en el llibre 'Artur Mas, on són els meus diners' este Sant Jordi, gràcies al micromecenatge dels seus lectors. Amb ells vam conversar sobre la necessitat del periodisme crític i com la censura dels poders fàctics afecta sobre la informació que reben els ciutadans.

Vatros heu viscut la crisi del periodisme en pròpia pell. Al 2007 vau haver de deixar el local on treballàveu, acomiadar dos treballadors i tornar a començar de nou. Vau adonar-vos que calia arribar al lector d'una altra manera?
Albano Dante: El que veig és que de la mateixa manera que els polítics i els sindicats van deixar de fer la seva feina, en una part molt important, també ho van deixar de fer els mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la política i el sindicalisme han de tornar a formar part del dia a dia del ciutadà, el periodisme també ho ha de fer. Ha de ser una feina de tots, de professionals i dels ciutadans que li donen suport.

Com es finança, un mitjà com el vostre, sotmès a les pressions de les altes esferes polítiques i boicotejat en l'àmbit d'algunes institucions de la vostra zona?
Marta Sibina: Des de sempre hem sigut un mitjà independent. Vivim de la publicitat que venem. Per això, al principi ens va costar molt tirar endavant. Vam tenir una temporada llarga que la cosa no donava. Des de fa algun temps, tenim ajuda en la distribució, però sempre l'havíem repartit nosaltres mateixos. I a base d'anar repartint, escrivint, anar sortint cada setmana... vam anar tenint carisma, a la gent li va agradar molt i vam començar a tenir publicitat. Sí que en algun any, des de fa 4 o 5 anys, hem tingut accés a alguna petita subvenció de les poques que donen als mitjans petits i locals, però al final vam decidir ni tan sols demanar-la, perquè era una burla.

A. D.: T'exigien i demanaven un munt de coses per donar-te 1.000 euros a l'any i a La Vanguardia li donen mig milió d'euros. Vam decidir deixar de participar en aquest sistema viciat.

M. S.: Ara és una situació complicada, perquè no es venen massa anuncis, però serveix per anar mantenint la revista i tenir un mica de sou algun mes.

A. D.: D'altra banda, s'ha obert una porta nova que és: nosaltres ens arrisquem, oferim alguna cosa a la societat. Diem: "Societat, treballo dos anys per oferir-te una investigació, la d'Artur Mas, on són els meus diners?", i hem vist que la societat, quan tu li dones alguna cosa, sempre hi ha gent que està disposada a ajudar-te. El Verkami és un exemple d'això.

Sentim dir molts cops "Oh! Però, és que la gent no compra diaris". I quins diaris han de comprar? Els que diuen mentides? Els que estan influenciats pels partits polítics i les empreses? Aquests diaris, la gent no els vol. Ara bé, quan arriba el moment de comprometre's amb una proposta informativa seriosa, que és capaç de demostrar que allà no hi ha cap més interès que el d'informar, la gent està disposada a col·laborar.

El treball de mitjans com el vostre, deixa en evidència els grans grups de comunicació i mitjans públics que tot i que disposen de molts més recursos que vatros no s'atreveixen a tocar els temes punxeguts?
A. D.: Són ells, els que tenen més a perdre per traure casos com aquests a la llum. El Grup Godó forma part de l'estructura de La Caixa.

M. S.: El Grup Godó és el que té subvencions més grans, el que s'emporta tot el pastís. Estan pagats directament pel poder i, segons què, no ho diran mai, no perquè no s'atreveixin, sinó perquè ni tan sols els hi passa pel cap. I si en algun moment, a algú, li arribés a passar pel cap, ja els arribarà la trucadeta de torn.

A. D.: Un treballador d'un diari molt llegit a Catalunya explicava que ell al seu Facebook penjava articles nostres fins que va arribar el moment que el seu cap li va dir que deixés de fer-ho. Hem rebut missatges electrònics de treballadors de TV3 que ens diuen "perdoneu, però és que no ens deixen dir res". Aquest missatge el tinc i ho puc demostrar.

El vostre cas ha tingut repercussió internacional i ha estat denunciat per Reporters Sense Fronteres mentre aquí se silenciava. Vivim en una democràcia fictícia?

A. D.: Bananera.

M. S.: El nostre cas ha estat silenciat totalment. No ha interessat per a res que se sabés. Ha sigut gràcies a associacions, a les xerrades que hem fet per tot Catalunya, entrevistes en mitjans més petits... i a través de xarxes socials i de moviments pels quals hem fet xerrades, la veritat és que molt bé. S'està veient que el missatge arriba moltíssim igualment. No fa falta sortir a TV3 ni a La Vanguardia ni a diaris grans perquè la gent et conegui.

A. D.: El cas de l'Ada Colau és un exemple més. Ara la coneix tothom, però es va passar anys sortint en pamflets, ràdios petites, etc. I aquesta és la feina que nosaltres hem de fer i prefereixo sortir a l'aguaita.cat que a la web de La Vanguardia. El dia que em truquin, diré: "Doncs ara no surto".

La denúncia de Josep Maria Via, per danys a l'honor, va suposar un cop molt fort per a vatros. Segurament vau arribar a pensar que podia significar una estocada mortal. Tot plegat us ha demostrat que el poder de la ciutadania és més fort que el de la classe política?

M. S.: Pensar que anaven a per nosaltres i que podíem arribar a tancar és el primer que ens va passar pel cap, però mai vam pensar a callar. Això mai. De seguida vam tenir clar que, si volien guerra, la tindrien. Justament han aconseguit l'efecte contrari del que volien. I quan veus que hi ha tant de feedback, tant de suport per part de la gent, llavors no et para ningú. Si haguéssim estat sols, potser ens ho hauríem pensat.

La via que heu emprès demostra que este és el camí per traure de la crisi la professió?
M. S.: A partir d'aquest moment diferent, especial, que viu la societat, de la mateixa manera que haurem de construir un nou sistema sanitari perquè això no s'aguanta per cap banda, també s'haurà de fer amb el periodisme. De fet, ja estan sorgint molts petits projectes, inventant noves maneres de fer periodisme que arribi més a la societat.

Els periodistes també hem tingut culpa, durant els temps de bonança, de ser còmplices del poder?

A. D.: Sí, com tots. De la mateixa manera que el ciutadà ha sortit al carrer a mullar-se, els periodistes també ho han de fer, i al que no ho faci, a aquest, li hem de dir: "o amb el poble o contra el poble". Jo entenc que la gent ha de menjar, però al final el periodisme és el mateix que la ciutadania. Si el periodisme està ben fet, sempre hi ha algú que s'enfada, sempre. Si no s'enfada ningú, això és merda.

En Sánchez Pinyol, l'altre dia, al diari, ho va escriure. Hi ha dues maneres de fer periodisme: la premsa rosa i el periodisme que tard o d'hora xoca amb el poder.
No és que si el periodisme xoca amb el poder tindrà un problema, és que per començar ja no serà ni periodisme. El periodisme va nàixer per satisfer una necessitat. La gent encara està disposada a pagar per fer viable la feina dels periodistes, però, als llepaculs del poder, ningú no els donarà un euro.