L’any 2004, amarraven als norais dels ports ebrencs un total de 97 barques d’arrossegament, i 139 d’arts menors. Una flota de 236 embarcacions entre les dos modalitats, a les quals caldria sumar, segons els casos, les d’encerclament, palangre, mariscadores i tonyinaires. Vint anys després, estes cinc infraestructures portuàries sumen 57 barques d’arrossegament i un centenar d’arts menors. L’any passat n’havien perdut en dos dècades, per tant, 79, una xifra que enguany ja supera la vuitantena.
Evidentment, esta disminució es tradueix de forma directament proporcional a les captures: de 6.615 tones el 2003, a 3.915 en total l’any passat, 2.700 menys. En conseqüència, també la facturació se n’ha ressentit: els més de 26 milions d’euros es queden en poc més de 23: 2,7 milions menys.
Es va perdent progressivament la pesca, que ha estat un puntal del sector primari en estos municipis litorals. Mariners i patrons coincideixen en alguns dels motius: una feina sacrificada –tot i que per a ells no és este el factor que més pesa, acostumats com n’estan-, i unes condicions per desenvolupar la seua activitat cada vegada més restrictives. També els ha afectat l'increment de costos com el del carburant. A partir d’aquí, manca de relleu generacional i barques venudes o desballestades.
No és que no estiguen disposats a aplicar mesures “de sostenibilitat”, que els comporten restriccions a l’activitat. De fet, recorden que n’han estat aplicant en els últims anys, algunes fins i tot voluntàriament. “Nosaltres som els principals interessats en ser sostenibles perquè ens interessa que el recurs no s’esgote i que puguem tornar amb bones captures a port”, afirma el president de la Confraria Verge del Carme de la Ràpita, Eusebio Rosales. Per això han anat acceptant, entre altres, la retallada dels dies d’activitat en un 40%, fins a arribar als 130 actuals en tot l’any, posant en perill la seua pròpia viabilitat, asseguren. O evitar entrar a les zones d’exclusió pesquera, entre altres condicions, com incorporar les caixes blaves a les barques, que enregistren el temps real la posició, la velocitat i el rumb de les embarcacions a través d’una connexió per satèl·lit.
D’altra banda, han d’anotar al diari electrònic de pesca les captures per espècies i el nombre de caixes que el pescador fa en cada vol durant la jornada. Més feina per a una tripulació cada vegada més reduïda. Mesures que, d’incomplir-se, comporten multes, a més d’una sensació generalitzada de persecució cap a l’activitat.
I ara, que després de cinc anys d’esforç confiaven recuperar almenys els dies de pesca perduts, se’ls va plantejar retallar els dies d’activitat fins a un màxim de 28 anuals en el cas de l’arrossegament, una “amenaça” que s’ha diluït amb l’acord final a la Comissió Europea, assolit dimecres. Podran mantindre els cent trenta dies d’activitat sempre que incorporen noves mesures, dotze en total, entre les quals, les que d’entrada veuen més oneroses, com l’ampliació de la malla mínima de les xarxes de pesca o l’aplicació de portes voladores a les embarcacions, i les corresponents inversions. “Com es poden fer inversions si no tenim garantits els dies que es podrà sortir a pescar?”, es pregunta Raül Ribot, secretari de la Confraria de les Cases d’Alcanar. “Ho veiem malament, això no s’aguanta per enlloc, si no els interessa que pesquem, que ens impulsen a desballestar embarcacions i la meitat de la flota anirà a terra”.
En el mateix sentit, Jordi Pitarque, president de la Confraria de l’Ampolla, tem que “el que volen és que comprem el peix de fora, perquè si no és així, no s’entén”. Pitarque considera que “és impossible mantenir-se d'esta manera” i augura que "moltes barques no tiraran endavant, si no ens ho canvien, no hi ha res a fer, no et pots salvar”. Amb tot, encara els queda prudència, i esperança: “Quan estiga tot més clar, a veure què fem”, afegeix, incorporant a la indignació inicial certa expectació respecte a com l’Estat espanyol acabe transposant la normativa europea, a conéixer en més profunditat l’acord presentat dimecres, i també fins a quin punt els compromisos d’ajuts econòmics per aplicar les mesures es concreten sobre el paper.
El president de la Confraria de la Ràpita, Eusebio Rosales, després de la reunió mantinguda amb el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat, comentava al respecte que: “Volem veure la lletra petita i de quina manera vol implementar les mesures el govern espanyol, a veure si hem de ser el cap de turc, que no estem només nosaltres a la Mediterrània i a veure si només hem de cuidar nosaltres el recurs perquè el pesquen altres”.
Una actitud de calma continguda com la que exposa el patró major de la Confraria de l’Ametlla de Mar, Miquel Brull: “De moment no m’atreveixo a valorar-ho del tot, hem d’esperar per a fer una lectura ben acurada”. Amb tot, com a mínim la decepció és evident: “Esperàvem poder recuperar els dies de pesca que teníem i ara resulta que com a màxim podrem fer els mateixos, però amb condicions extra”. “Portem molts anys fent sacrificis i encara ens pressionen més”, afirma.
Després d’anys veient com cada matinada surten menys barques a la mar, tots remarquen que si la pesca segueix caient, trontollen amb ella moltes petites empreses, vinculades directament però també indirecta, com la restauració o el turisme, entre altres. I tot plegat, posa en escacs els fonaments sobre els quals s’han assentat i han conformat històricament la seua identitat, economia i estructura social estes poblacions marineres.