És per això que fa uns dies vaig assistir a una taula rodona que sota el títol 'Comunicació i política: La importància dels mitjans de comunicació en la superació de la desafecció política' va ajuntar Josep Martí, Secretari de comunicació de la Generalitat; Agustí de Uribe–Salazar, president de l'ACCIEP; Francesc-Marc Àlvaro (La Vanguardia) i Albert Sáez (El Periódico). Malgrat que l'objectiu era parlar sobre la desafecció política i el paper dels mitjans, el debat va derivar -i tots van coincidir a portar-lo cap aquí- en què vivim també una desafecció ciutadana envers els mitjans de comunicació i els periodistes.

I és cert. Fa uns anys quan jo li deia a algú que era periodista notava en les seues paraules i els seus ulls, una certa admiració, interès, entusiasme, afecte i simpatia. Ja fa un temps, però, que quan dic la meua professió percebo una certa ironia per part de l'interlocutor i un alè que m'indica falta de credibilitat i de respecte atribuïda a la faena que desenvolupem.

Albert Sáez va reconèixer que el monopoli de la comunicació que durant anys han sostingut els mitjans de comunicació els va conduir a certs vicis, dels quals el gremi encara no s'ha sabut desintoxicar: fer creure al públic que els periodistes ho saben tot, que no s'equivoquen mai, que són sempre els primers a assabentar-se de les coses, els primers a explicar-ho... Avui amb internet i les xarxes socials és evident que mantenir aquest discurs és de ximples.

Té sentit llavors el periodisme? Evidentment que sí. Perquè el que la societat demana al periodisme és credibilitat, que es verifiquen els fets, que ens expliquen la complexitat, que s'investigue i es vaja més enllà.

Francesc-Mar Álvaro va parlar de buscar els nuclis de veritat, un terme molt encertat per explicar que els fets són els fets, la informació es pot veure des de molts angles, les declaracions polítiques són afirmacions a tindre en compte, les tendències dels mitjans són fins i tot legítimes però el que no es pot perdre, el que ha de buscar el periodisme, és el nucli de veritat. I va posar com exemple el projecte Castor. Els sismes són o no són resultat dels treballs de la plataforma? Aquí no s'hi valen els "potser", la diversitat de fonts o d'estudis i les declaracions a mitges. La missió del periodisme aquí és narrar la veritat i arribar al fons de la veritat. Aquest és el compromís bàsic i essencial de la nostra professió que no té internet ni les xarxes socials.

Per tant, per posar fi a la desafecció que senten els ciutadans, proposo:

1- Recuperar la credibilitat. És l'element fonamental i no ens hauria de fer temor reconèixer els errors ni rectificar les informacions amb grans titulars. Penso que les fe d'errates no haurien d'amagar-se en un petit racó al final de pàgina en un diari sinó tot el contrari, demostrar que rectificar és de savis i que el que volem oferir és la veritat.

2- Abandonar la informació d'altaveu. L'agenda de l'actualitat no la poden marcar ni els polítics ni els poders econòmics. Hem de recuperar la nostra agenda amb temes propis i deixar de donar tant protagonisme a la declaració i contradeclaració.

3- Demostrar rigorositat i independència. Verificar i contrastar és clau per guanyar-nos el prestigi. No voler córrer més del necessari. El cas d'Aznar i l'11-M encara fa molt mal als mitjans que no han sabut recuperar la credibilitat després d'aquelles portades atribuint a ETA l'atemptat quan els mitjans internacionals ja parlaven d'Al Qaeda.

4- Preguntar i preguntar. No acceptar compareixences ni rodes de premsa amb televisió de plasma o sense preguntes. Preguntar és una obligació que té el periodisme. No poder fer-ho atempta directament a la nostra faena i a la nostra ètica professional. I ho haig de dir, me fa sentir molta vergonya.

5- Omplir les redaccions i contractar professionals. Despoblar les redaccions és evident que va en contra dels quatre primers punts. Contractar periodistes i encoratjar-los a preguntar i premiar el periodisme d'investigació són les millors armes del bon periodisme.

No tinc cap dubte que aquest periodisme té futur, té lectors i té demanda. El problema és voler vendre gat per llebre a una societat que cada dia té més capacitat d'intel·lecte i raciocini.

Si voleu llegir més articles de Maite Ruiz, també podeu fer-ho al seu blog.