Entrem a Caseres pel carrer Major sabent que este petit poble de només 270 habitants no acostuma a donar grans titulars informatius. Però sabem també que, contra pronòstic, pot explicar una història única, que encara resulta més entranyable pel fet que el seu protagonista ha complert ja els cent anys. L’anem a conèixer per a que ens explique com fa 66 anys es va obstinar en obrir una sala de cinema en un poble on ni tan sols hi havia llum. I el que encara és més rellevant, com ha aconseguit superar tots els elements i convertir-se en l’únic cinema que no ha tancat portes des del 1951 quan les va obrir, amb l’excepció, justificada, de les tres setmanes de dol que este cinèfil romàntic va voler guardar pel seu ajudant Miquel.

Javier Escarceller avança ferm al pas d’unes cames centenàries llarguerudes que semblen sarments. Camina decidit sense bastó pel corredor conscient de tot el que voldrem saber d'ell. Tot ho té al cap, llevat d’alguna dada concreta que li falla, per això s’assegura de portar el seu llibre autobiogràfic sota el braç. ‘L’impossible, possible’, el va voler titular. S’asseu atrevit en un puf i inicia el relat. “Allò que ha passat aquí és molt gros, és inaudit”, afirma, encara incrèdul, de tant orgullós com n’està d’haver aconseguit que el seu “somni boig de joventut”, com ell mateix qualifica la quimera de voler obrir un cinema al poble, seguisca encara sent una realitat.

“Estàvem en ple franquisme i em van nomenar alcalde a dit (1945)”, comença afirmant sense manies. I li va convindre el mandat “perquè llavors vaig comprendre que tindria els mitjans necessaris per portar la llum a Caseres i d'esta manera atendre a una trucada sentimental, al capritx de jove que era para mi obrir un cinema”, explica Javier recordant els seus inicis en plena postguerra. Sis anys va invertir en el seu propòsit. “El més complicat de tot va ser aconseguir els diners per comprar el primer projector”, reconeix. Va convèncer el grup de guàrdia civils que custodiaven el poble perquè aportessen les 50.000 pessetes que valia el dispositiu, i així va ser com va anunciar la primera pel·lícula, tota una revolució per a aquells avorrits diumenges rurals. Aquella primera projecció, ‘Agustina de Aragón’ va fer el ple i tan bé recorda la pel·lícula com la imatge de gent va sortir suada de tanta calor com van patir dins la sala atapeïda de públic.

La proposta cultural compensava els inconvenients fins al punt que, durant vuit anys, els veïns es van portar les seves pròpies cadires per acomodar-se, el temps que va trigar en aconseguir els diners per endreçar el galliner. Javier també va haver de sortejar la censura de la dictadura franquista a més de l'assetjament durant 14 anys d'un sacerdot amb tanta obstinació per clausurar la sala com ell a combatre els seus envits. “Em va denunciar dient que obstaculitzen menors d'edat, però el dia en què van enviar a un inspector, curiosament, només havien entrat adults”, explica divertit. Encara més que els atacs del clergue rabiós li va fer mal el menyspreu d’alguns. “Em van titllar de llunàtic, de presumit, de fanàtic, fins i tot em van acusar d'anar contra el cinema, però jo vaig complir esta il·lusió de poeta barat que tenia i des de llavors m'ha acompanyat tota la vida, ha estat un amor tan intens que ho desborda tot”, sosté amb orgull.

Hi ha una tragèdia que li ha costat especialment superar. La pèrdua del seu fidel ajudant, Miquel, ara fa deu anys va propiciar l’únic tancament, durant tres setmanes, que ha tingut el cinema des d’aquella primera i acalorada sessió, l’1 de setembre del 51. Només esta mort especialment sentida, i l'avanç inexorable d'una vellesa ja centenària, han aconseguit fer trontollar la persistència d’un cinema supervivent. “Quan va arribar als 90 anys no sabia què fer i ens va oferir prendre les regnes del negoci” apunta el seu nebot Josep Maria Peris. Ell, i el seu fill Aleix, van acceptar el llegat al qual l’ancià havia consagrat la seua existència, més per sentimentalisme que per convenciment empresarial, explica. “Al principi decidim provar-ho per un temps, bàsicament perquè ens sabia greu que perdés la il·lusió per una cosa que havia creat i fet créixer des de zero, així que acceptem portar-ho almenys fins que ell morís”, comenta Josep Maria. Però l’ancià no ha estat disposat a morir-se, ni que fos per no donar l’excusa per al tancament. I mentrestant, el negoci s’ha professionalitzat i s’ha expandit gràcies a una rendibilitat abans inexistent, assegura. “Obrir el cinema de Caseres sempre ha estat deficitari, i encara ara, però el negoci ja no ho és, i aquesta és la mare, així que no es pot tancar”, remarca.
 
Josep Maria i Aleix regenten en l’actualitat onze sales en un multicine tan atípic que està distribuït en altres onze municipis de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i fins i tot el Baix Camp i Aragó. A més, a l'estiu oferixen cinema a la fresca. El sistema se sustenta en els antics acords que Javier va aconseguir amb les distribuïdores i també en els nous que els hereus aconseguixen amb els Ajuntaments, agraïts per un servei que d'altra manera, no es prestaria als pobles. L'alcalde, Manel Palau, explica que “aportem una petita quota mensual, a més el local és municipal, i la llum i el manteniment de la sala són a càrrec de l'erari públic”. Compensa l'orgull de tindre una oferta cultural que altres voldrien: “Per a un poble tan petit, que obri el cinema cada setmana és un luxe, perquè altres municipis majors no poden fer-ho”, sosté Palau.

“Hem aplicat imaginació i mentre uns altres anaven tancant, nosaltres hem pogut obrir sales, buscant una complicitat amb el públic i amb les administracions, perquè d'alguna forma això és també un servei públic”, argumenta Josep Maria. La complicitat amb el públic l’han aconseguit posant-hi imaginació per tal que el preu no siga una excusa. Amb un abonament de 25 euros a l’any, els veïns tenen dret d’assistir a totes les sessions. Encara que pocs, potser insuficients per engegar la màquina de palometes que es posa en servei només en les grans entrades, els incondicionals no hi falten mai.