No gaire lluny queden els temps on es considerava que les zones humides eren uns terrenys insalubres i sense valor de cap mena. Però a partir del treball fet al Parc Natural del Delta de l'Ebre (PNDE), de les bones praxis agràries i de la conscienciació de la gent del territori, es començà a valorar l'interès d'aquestes zones per la seva qualitat paisatgística i la biodiversitat que generen. Així que si avui en dia el delta de l'Ebre és una de les zones humides més importants d'Europa i representa una de les principals zones de nidificació i establiment d'espècies d'aus d'interès especial com per exemple el flamenc, la polla blava o la gavina corsa, no és per casualitat sinó que és en gran part per la feina feta des del PNDE i pel treball dels arrossers emmarcat dins els compromisos que els fixen les actuals mesures agroambientals.
En aquest sentit, els compromisos vigents d'aquestes mesures fan referència a aspectes com la inundació dels arrossars per tal generar un espai adient a les espècies d'aus d'interès especial, l'ús eficient de l'aigua de reg i fitosanitaris, el tractament d'algunes plagues mitjançant control biològic o ús de feromones i la lluita contra males herbes amb mitjans mecànics durant uns determinats moments de l'any. D'aqueta manera hem arribat fins al 2013 i ara mateix estem vivint una situació d'impàs corresponent a un canvi profund en l'agricultura europea cap a una anomenada "PAC verda". En aquesta nova PAC ja s'estableixen nombroses normatives com el Reial Decret per a l'ús sostenible de fitosanitaris que obliguen a actuar d'aquesta manera. Per tant, aquests compromisos poden deixar de ser contemplats per unes mesures agroambientals que sempre busquen anar un pas més enllà de la normativa pel que fa referència al respecte mediambiental. Així que cal aprofitar les oportunitats que se'ns presenten en cada procés de renovació del PDR per a intentar incidir en quins compromisos agroambientals volem moure'ns els propers anys de programació, ja que de l'aplicació d'aquestes mesures per part dels arrossers en depèn el tipus de delta que tindrem.
Així que davant la hipòtesi de que alguns compromisos actuals de les agroambientals puguin deixar de ser contemplats per aquestes mesures, cal començar a treballar en la cerca de noves pràctiques que representin una possible alternativa en el nou període de programació i que a la vegada siguin realment factibles per als arrossers. Alguns exemples podrien arribar a ser la implantació en els marges entre arrossars i desaigües d'espècies autòctones com el lliri groc per tal de controlar de manera natural els danys en infraestructures de reg i les pèrdues d'aigua que causen els forats fets per l'espècie invasora del cranc roig americà. Complementar el sistema actual de control de la plaga del cuc barrinador de l'arròs amb l'ús de ratpenats com a depredadors naturals. L'anivellació dels camps per a augmentar l'eficiència en la gestió de l'aigua de reg. I una inundació dels arrossars més flexible per poder gestionar eficaçment la plaga del cargol poma i que a la vegada generi també un mosaic d'ambients adient per a tots els tipus d'espècies d'aus que no només vagi encarada a afavorir l'establiment de les aquàtiques.
Finalment, s'ha de tenir en compte que no és feina fàcil, ja que en el territori s'hi desenvolupen molts tipus d'activitats i no totes poden tenir les mateixes motivacions; però cal dedicar esforços en buscar punts d'interès comú i aprofitar-ne les sinèrgies que se'n puguin derivar. A més a més, cal tenir present que tot i que el 95% de la producció arrossera a Catalunya es concentra al delta de l'Ebre, hi ha una petita superfície a l'Empordà que també es veu afectada per aquestes mesures agroambientals i que també es mereix certa consideració en el tractament d'aquests compromisos.