Oriol Fuster vora el riu Ebre, a l'alçada d'Amposta. Foto: Roser RoyoFa una mica de cosa escriure sobre algú que manega la llengua amb precisió de cirurgià i que fins i tot ha guanyat més d’un premi literari (el segon Premi Josep Maria Gort i Sardà d'Òmnium Baix Camp, el novè Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per Relacions textuals sense protecció , o el Premi Fénéon convocat per l’Avenç i el portal cultural Núvol ). I encara fa més cosa si aquest algú és bastant més jove que una i sembla un veterà en això de fer ressenyes periodístiques. Però deixant a banda complexes inútils, crec sincerament que algú havia d’escriure algun dia alguna cosa sobre Oriol Fuster i Cabrera (Amposta, 1989).
Quedo amb ell a la plaça del Mercat d’Amposta. Fa solet. Si no el coneixes és bastant fàcil que passi desapercebut. Un xaval entre castany i pèl roig, finet, de mirada afable i amb un cert aire de timidesa a qui algunes vegades li resulta difícil controlar la pigmentació roja de les galtes. Però una vegada l’has conegut el més normal del món és que te’l trobes per tot arreu, sobretot si aquest tot arreu té alguna cosa a veure amb el món de la cultura, la literatura o els moviments socials.
Allí on el veieu l’Oriol és col·laborador habitual de publicacions d’àmbit nacional com La Directa i Núvol i més properes com el portal Surtdecasa.cat on té un bloc que es diu Si xalo quan me’n ric . Aquí ha escrit titulars d’impacte que no em puc estar de reproduir Un combinat sense gel i carregat de potencial , per favor, per parlar de l’actuació de l’Ensemble Topogràfic a la barraca de l’Encanyissada dins l’Eufònic 2013; o Nostàlgia i empoderament , sense croma per referir-se a una exposició de retrats urbans d’ampostins anònims al seu poble. Els seus textos tenen ganxo, acidesa, ironia i altes dosis de sensibilitat, sense caure en cap moment en la sensibleria. Me’n declaro obertament fan. Però és que el seu activisme va més enllà de col·laboracions periodístiques. Així també és dolçainer, es vesteix per la Festa del Mercat a la plaça, és un dels impulsors de la Garba , un col·lectiu que pretén aglutinar diferents moviments culturals, socials i associatius a la comarca del Montsià. Dóna suport logístic i mediàtic a la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta . “He après moltes coses d’esta gent”, apunta. Un dels seus últims projectes ha estat posar en marxa la web La Tartana per compartir cotxe a les Terres de l’Ebre, amb Daniel Gil. Toca el violí. És un dels piuladors més actius de les Terres de l’Ebre. I també, i molt important, és una de les cares visibles de la CUP al territori. De fet, igual l’heu vist a alguna tertúlia televisiva o debat públic rebatent els discursos memoritzats dels partits majoritaris.
Vist tot això, no és estrany que este noi d’Amposta es definisca a ell mateix com una persona inquieta i un tastaolletes. Li pregunto què ha estudiat i em respon que Traducció i Interpretació i Filologia Catalana. “Però no he acabat cap dels dos”, diu. “Aprenc més fent altres coses que estudiant”, apunta. De fet, ara també s’ha marcat un impàs al camí i s’ha enrolat en un voluntariat europeu per anar a muntar una fira literària a Mantova (Itàlia). Em confessa que no sap encara què vol ser de gran, però tampoc el veig massa preocupat. “Guanyar-se la vida escrivint estaria bé”, deixa anar. “Ser un flâneur ”, afegeix. I crec que sí que té una mica de fusta de vagabund urbà que passeja sense rumb ni objectiu però atent a tot allò que passa al seu voltant. Li agraden els reptes, aterrar en entorns desconeguts, “no per exotisme”, precisa sinó per experimentar que moltes vegades no som tan diferents com la gent que viu a centenars de quilòmetres de distància.
Li pregunto si li agrada ser de les Terres de l’Ebre i em respon que no triem on naixem. “A nivell geogràfic és un lloc privilegiat, però tendim a un cert xovinisme. Sentir-te d’aquí és lògic, però perillós si caus en el victimisme de dir que tot és culpa de Barcelona. Hi ha molts polítics que durant molts anys han viscut d’això”, diu sense embuts. Tampoc li agrada que des de fora es destaquen els aspectes més folklòrics de l’Ebre deixant de banda altres aspectes més interessants d’un territori perifèric que fa anys que busca recuperar el centre.
“Des d’un punt de vista social i cultural estem com estem”, afirma crític. El seu tarannà és més aviat constructiu i col·laboratiu, però es nota que no pot amb els que des de fa molts anys manen a la seua ciutat. Amb els Maulets va enganxar alguna pancarta contra el pàrquing soterrat que havien de construir al parc municipal, d’això ja fa uns quants anys, i va patir alguna amenaça amb trucada inclosa. “Davant d’això o t’amagues o et rebotes”, rebla. Però tampoc el definiria com un rebotat. Més aviat un esperit crític amb voluntat de canviar el món des de la base, una mica rotllo CUP, però tal com estan les coses cada vegada són més els que pensen així.
