Sabem per les memòries de Joan Cid i Mulet els seus esforços per salvaguardar el patrimoni artístic tortosí des del seu càrrec de conseller de Cultura de l'ajuntament de Tortosa (1936-1938) i  delegat per la Generalitat de Catalunya del Servei de Salvament i Recuperació del Patrimoni Artístic. El 22 de juliol de 1936, Mulet recull personalment els objectes de valor de la catedral de Tortosa que seran traslladats a l’ajuntament per ser custodiats i evitar així el pillatge. Una intervenció providencial perquè dies més tard, el 30 i 31 de juliol, arribaria la tristament cèlebre “La Específica”, un grup d’unes trenta persones enviades per la Regional de la CNT-FAI que van protagonitzar la crema del patrimoni religiós tortosí.

Els objectes, guardats en tres baüls i una caixa, seran dipositats a la cambra cuirassada de la sucursal del Banc d’Espanya entre el 31 de juliol i el 21 d’agost de 1936. L’anomenat Tresor de la Cinta, unes peces de gran valor entre les que destaca el reliquiari major de la Cinta (1619) o el calze del Papa Luna (segle XIV-XV), va ser traslladat a la seu del Banc d’Espanya a Barcelona el març de 1938 davant l’avançada del front cap a Tortosa. La documentació dels arxius municipal, diocesà i notarial serà portada al Monestir de Poblet primer i després al Monestir de Pedralbes, esdevingut seu de l'Arxiu Històric General de Catalunya.

Reliquiari major de la Cinta. Foto: Ilercavonia.wikia.com

El gener de 1939, atès la imminent arribada de les tropes franquistes a Barcelona, la Generalitat es fa càrrec dels objectes per custodiar-los al dipòsit de Darnius (Alt Empordà). Segons Francisco Gracia i Gloria Munilla, autors de l’interessantíssim El tesoro del “Vita”, el governador del Banc d’Espanya a Barcelona hauria mostrat a Mossèn Manyà les caixes contenint els objectes litúrgics, poc abans de lliurar-les a la Generalitat. Fou llavors que la Generalitat va ser obligada a lliurar els seus dipòsits a la Caja General de Reparaciones, un organisme adscrit al Ministeri d’Hisenda que fou creat el setembre de 1936 per fer-se càrrec dels béns incautats als civils en zona republicana que donaven suport a la sublevació militar.

Si en un principi el patrimoni acumulat a la Caja havia de servir per reparar i restaurar l’economia un cop acabada la Guerra, l’avanç de la contesa militar i la previsible derrota republicana van desembocar en la concentració dels dipòsits bancaris, joies i obres d’art al castell de Figueres durant les últimes setmanes de la campanya de Catalunya, amb l’objecte de constituir un gran tresor de guerra per fer front a les necessitats de l’exili.
Entre els molts béns dipositats a Figueres retrobem els tresors artístics religiosos de catedrals de Toledo i Tortosa o les col·leccions de monedes de valor incalculable del Museu Arqueològic Nacional de Madrid, que passaran de Figueres a França, des d’on seran embarcats en el vaixell Vita rumb a Mèxic.
 
El vaixell Vita desembarca al port de Tampico. La seua càrrega, però, no consta en cap inventari abans de la seua conversió en recursos monetaris. Gran part de la càrrega provenia del patrimoni històric-artístic i arqueològic espanyol amb peces reconeixibles per la qual cosa no convenia establir cap inventari que aportés proves de la seua destrucció.
El president Juan Negrín, creador del Servicio de Evacuación de los Refugiados Españoles (SERE), un organisme establert en el moment de la derrota de Catalunya per finançar el noli (flete) de vaixells per traslladar els exiliats republicans a Mèxic, va ser el principal artífex de la constitució del tresor del Vita. Tanmateix, serà l’ex ministre Indalecio Prieto, adversari polític de Negrín i organitzador de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), el qual sostenia que els fons havien de destinar-se a l’ajut directe als refugiats, qui s’apropiarà del carregament del barco després de pactar-ho amb el president mexicà Lázaro Cárdenas.

Foto lingots de plata.

Gracia i Munilla documenten tot el procés de conversió de la càrrega consistent en el desencast de pedres precioses i la fosa d’or i plata en barres venudes al Banc de Mèxic, com també les vendes de joies sense desmuntar a joiers de la capital mexicana. Els 35 quilos de plata del Tresor de la Cinta fos, només haurien reportat uns 380US$, una quantitat ridícula si es compara amb el valor de la venda dels objectes per separat en el mercat nord-americà del col·leccionisme privat.

Tanmateix, si bé la tesi central del llibre apunta a la fosa del Tresor de la Cinta per fer desaparèixer qualsevol prova tangible de la presència de les peces catalogades i evitar així futures reclamacions, hi ha alguns interrogants que s’haurien de desentranyar. Els autors del llibre desvetllen el feble interès dels governs i les nul·les accions diplomàtiques, començant pel règim franquista, però també un cop restaurada la democràcia, en esbrinar el destí de les peces del Vita. Tant en el context d’aïllament internacional dels anys 1940-1950, com a finals dels anys 1970, es van desestimar les sol·licituds d’investigació per tal de no perjudicar les relacions amb Mèxic i els Estats Units.

L’últim episodi se situa a l’any 2000, arran de la informació de dos turistes tortosins que haurien identificat vàries peces del Tresor de la Cinta en una visita a The Cloisters del Metropolitan Museum of Art de Nova York. En aquell moment, des de la delegació territorial del Departament de Cultura a les Terres de l’Ebre es va elevar un informe al director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat per què es fessin les gestions davant del Ministeri d’Afers Exteriors que hauria de demanar la comprovació dels fets a la INTERPOL. No sabem si es van realitzar els tràmits ni tampoc els resultats obtinguts en el cas de què s’haguessen fet.

Per últim, una altra hipòtesi apuntaria a què el reliquiari major de la Cinta no hauria sortit de la catedral i que estaria amagat a una de les galeries del subsòl. Segons senyalen Gracia i Murillo, semblaria que el 2004, durant una inspecció dels túnels es va identificar sobre un mur el dibuix del perfil del reliquiari major amb una fletxa que indicaria la seva situació, però tot i informar-ne’n a les autoritats eclesiàstiques, no es van fer les passes per comprovar si rere el mur s’ocultava la peça buscada.