La desconnexió ve de lluny: que les societats canvien, les aspiracions de la gent evolucionen i les Constitucions no són immutables, són certeses evidents per a qualsevol persona que no tingui una visió molt conservadora de la política. Trenta anys d'una organització territorial idèntica (excepte País Basc i Navarra) per a nacionalitats i regions (històriques o artificials) han portat a l'obsolescència l'actual model d'organització autonòmica de l'Estat. A Catalunya, en els darrers temps, mentre una part important de la societat i un sector del PSC volia més capacitat d'autogovern i una millora del finançament, una altra part del PSC i el conjunt del PSOE no volien saber-ne res. I tots han optat per anar deixant passar els anys defugint el debat. Per això no han entès com s'ha arribat a la manifestació de l'11 de setembre i a la situació actual. I ara no tenen resposta. Una mostra anecdòtica, que per poc acaba en espectacle esperpèntic, va ser fa uns mesos quan, mentre els bisbes catalans es mostraven favorables al pacte fiscal, la nova direcció del PSC va estar a punt d'excomunicar Ernest Maragall per estar-hi a favor.
L'apressada i improvisada reivindicació del federalisme que ara fan és un eslògan, no una convicció ni una pràctica; només serveix per omplir la retòrica necessària en mítings i entrevistes. La reiteració de Pere Navarro de que el PSC és federalista de tota la vida, no s'adiu amb la realitat. I la negació de la realitat ha estat l'origen del fracàs de més d'un dirigent polític. El federalisme, que des de fa anys vivia en una profunda letargia, el va acabar d'enterrar Zapatero fa set anys. El PSOE no només no hi creu, sinó que la major part dels seus dirigents està bel·ligerantment en contra en els fets, i alguns fins i tot en les paraules. Diuen que tenen un comitè federal, però en realitat volen que sigue Ferraz qui done les instruccions del que han de fer les federacions millor dit, delegacions- territorials.
Tampoc és una pràctica. El PSC es nega a tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, està sotmès a la disciplina del PSOE i vota a favor del corredor central i en contra de facilitar a Catalunya una consulta sobre el dret a decidir.
Segurament els actuals dirigents del PSC han llegit Las nacionalidades de Pi i Margall, una obra cabdal en el pensament federalista ibèric, publicada originàriament el 1876 y reeditada diverses vegades en temps recents: 1968, 1973, 1986, 2002 i 2009. Alguns dirigents anteriors sí que l'havien llegit detingudament, com Isidre Molas, que és un gran coneixedor de l'obra pimargalliana. No és tant segur que hagin arribat a la conclusió de que el federalisme és un pacte entre iguals, en el qual els signants es posen d'acord en aquelles coses que gestionaran particularment i les que gestionaran de manera compartida. Aquí rau, precisament, el problema, irresoluble a curt i mitjà termini, que té el PSC: que voldria pactar amb les federacions socialistes de les altres comunitats autònomes, però aquestes no volen ser federalistes ni volen pactar amb el PSC. En aquesta conjuntura, entestar-se en aquesta opció com a única sortida i tancar la porta a qualsevol altra possibilitat és situar-se en un laberint sense sortida. Les conseqüències seran importants pèrdues de vots i tensions internes molt fortes.
Per a molts el federalisme és, des d'un punt de vista teòric, la solució ideal: una Espanya federal en una Europa federal o confederal. Però les disjuntives històriques demanen respostes tangibles en el moment en què es plantegen, i en les circumstàncies actuals la proposta federal no té suports suficients per convertir-se, ara, en una alternativa factible. Ni sembla, com la independència, que sigue un objectiu assolible en un horitzó inferior a deu anys.
En el nostre nivell territorial serà interessant vore quins resultats trauran a les Terres de l'Ebre, i singularment a Tortosa, on els errors en la manera d'enfocar l'acció política són tant de manual que corren un risc evident d'obtenir pitjors resultats que al conjunt de Catalunya.
