Ja hem superat el llindar del 50% al conjunt dels embassaments de les conques internes de Catalunya. Comparteixo la felicitat de veure baixar els rius plens una altra vegada i de sentir com la natura torna a la vida, també he de reconèixer un lleuger alleujament com a activista, però em preocupa enormement el triomfalisme que detecto al govern i als mitjans de comunicació.
Mirar l’evolució de les reserves al Portal de la sequera s’ha acabat convertint en una afició diària. Les darreres setmanes m’ha semblat especialment interessant observar la sèrie de dades des del 2020 fins avui: el gener del 2020 estàvem al 98,45%, el març de 2024 vam arribar al mínim del 14,36% i aquest dilluns hem arribat al 55,52%. No hi ha dubte que les reserves seguiran augmentant, com també sabem que en pocs anys tornarem a viure una situació igual o pitjor.
Pel que fa a l’aigua, el problema del nostre país no és únicament la pluviometria. Hi ha hagut una sequera meteorològica, perquè durant mesos ha plogut molt menys del que és habitual, però també hi ha una sequera hidrològica (o escassetat d’aigua), perquè la nostra demanda és més gran que l’aigua disponible als rius, als embassaments o al subsòl. I no es tracta d’una dèria meua, Catalunya té un índex WEI (Water Exploitation Index) del 31%, és a dir: consumim més aigua de la que disposem. Segons l’Agència Europea de Medi Ambient, un índex WEI superior al 20% indica escassetat hídrica i sobreexplotació de les masses d’aigua naturals.
Les pluges d’aquestes setmanes milloraran la situació, però coneixent-nos com ens coneixem intueixo que també provocaran un efecte rebot per fer-nos tornar a l’alegria del creixement sense límits que portem des de fa massa anys.
Malgrat la sequera (meteorològica i hidrològica), i malgrat saber que les precipitacions poden reduir-se entre un 15 i un 35% a causa del canvi climàtic, la planificació de totes i cadascuna de les activitats que necessiten aigua confirma que tenim una classe política negligent davant el canvi climàtic. No es té en compte ni la situació actual ni cap dels escenaris previstos per la comunitat científica, només s’escolta els interessos i les necessitats de les grans empreses i grups de pressió econòmics. S’ha de reconèixer - això sí - una gran capacitat a l’hora de revestir qualsevol decisió amb la retòrica de la responsabilitat i sostenibilitat.
El govern català segueix embarrancat en les velles polítiques d’oferta il·limitada d’aigua: ja sigui amb nous regadius que hauran d’extreure aigua d’un territori i uns rius ja sobreexplotats; derogant les sancions a qui s’ha saltat les restriccions; apostant pel creixement turístic i urbanístic sense límits, amb projectes com el Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport del Prat; i també proposant l’ampliació del transvasament de l’Ebre a Barcelona a través de la dessalinitzadora del Foix (sobre això ja m’hi extendré un altre dia perquè necessitaria massa pàgines).
En comptes de tenir pressa per decretar la normalitat a tots els municipis i aixecar totes les restriccions, el que tocaria és posar tots els esforços en elaborar un nou pla per gestionar de forma responsable l’aigua, a tots els àmbits i nivells. I això vol dir, necessàriament, reduir el consum i prioritzar, també reparar totes les fuites, reutilitzar, preservar, deixar de contaminar o tornar a aprofitar les pluvials. En definitiva, és urgent adaptar-nos per ser més resilients davant els escenaris i nous reptes hídrics que ens planteja la crisi climàtica. En cas contrari, no en tindrem prou ni amb totes les dessalinitzadores que somien els més tecnooptimistes i el més sensat potser serà buscar un terreny a Noruega on anar a plantar les nostres oliveres.