Un olor reconfortant de pa acabat de sortir del forn, una barreja de farina i llenya que aporta la calma d’uns altres temps només obrir la porta. Rere el taulell, la Sara amb un somriure que li il·lumina la cara i li dissimula les poques hores que ha dormit les últimes nits. L’energia potent que neix de la il·lusió de fer allò que vols li pesa més que la son. El Marc és dins, a l’estança on es creen els somnis, atrafegat la màquina d’amassar, i quan surt exhibeix el mateix somriure que es crea al cor. La Sara Sardà Díaz-Morillo té 26 anys i ha estat treballadora social; el Marc Montagut Llauradó, enginyer informàtic, en té 29. Tots dos, parella des de fa quatre anys, han abandonat un camí professional que sentien que no els duia enlloc, el camí que suposadament havia de ser, per llençar-se a transitar per la sendera pausada d’un ofici tradicional, d’aquells que en molts indrets ja es perden. Esta setmana han obert les portes de L’Enfarinada, el forn renovat a Móra la Nova que va obrir el 1968 i que tancava per jubilació. Un forn tradicional de llenya que ara reviu amb la força i el convenciment dels seus nous flequers.
“És cert que d’alguna manera sents que has hagut de nedar contracorrent, però tampoc ha estat un corrent radicalment en contra, hem notat molt el suport de tot el nostre entorn, els amics i la família”, explica la Sara quan valora les reaccions del cercle més proper en saber el canvi radical de destí que anaven a aplicar a la seua vida. “Molta gent apel·lava a la sensatesa i ens deia que almenys un dels dos conservés una feina a banda, per si això no donava prou en principi, però al final es van donar les circumstàncies i vam haver de decidir, i la decisió va ser que havíem de fer allò que realment volíem nosaltres, independentment dels consells que segurament ens volien donar pel nostre bé”, comenta la jove.
El Marc apunta que “el corrent més fort que segurament hem hagut de vèncer és el propi, perquè costa acceptar un mateix que després d’haver dedicat vuit anys a estudiar una carrera i completar un màster, a més a més d’una matèria que t’agrada molt, com era el meu cas, que era la informàtica, la programació, els videojocs i la innovació en este camp, doncs després de tot això comprovar que a la pràctica, t’agrada però no t’omple, no t’acabes de sentir feliç dedicant-hi”.
A la Sara el desencant d’alguna manera va ser similar, però la feina que feia com a treballadora social li comportava una càrrega mental massa pesada de suportar, una angoixa que impedeix gaudir. “Va ser per salut mental que vaig arribar a la conclusió que allò no era el que volia fer, però costa molt reconèixer això, saps que hi ha alguna cosa que no funciona, que estàs a disgust, fins que acabes acceptant que no vols aquella vida”.
La Sara i el Marc van arribar a este punt després de passar ja una sèrie de vicissituds laborals. També després de tornar al poble posant punt i final a una estada de pocs mesos a Barcelona, temps suficient per entendre que la ciutat no compensa: “En el meu cas, tenir lluny el cercle d’amistats va pesar, i també la rapidesa, massa, amb què es viu a la ciutat”, afirma la Sara.
El Marc va entendre que no podia viure tancat treballant en una oficina, i va intentar-ho amb una feina telemàtica que va sortir bé, però l’empresa per a la que treballava a Múrcia, arran d’una sèrie de problemes econòmics, va acomiadar un gruix de persones, entre les quals ell”. Va intentar trobar una nova feina i emprendre feixucs processos de selecció, però a tot això en el sí de la parella havia començat a prendre forma una nova idea que acabaria desbaratant tots els plans d'anys enrere.
“De vegades havíem dit que elaboraríem coques de recapte per vendre-les, perquè ens agraden molt, de fet a la nostra gossa li diuen Coca!. I mira, vaig obrir un compte d’instagram i vaig anar posant receptes, i poc a poc la gent aportava consells i així va anar creixent el projecte. Sara va fer les primeres passes, compilant llibres i elaborant un pla d'empresa i les circumstàncies van abocar el Marc a la piscina: “Primer pensàvem que li podia portar la comptabilitat, la web, potser algun dissabte un cop de ma... però al final vaig dir: és que jo vull fer això, ho vull fer!”. I li brillen els ulls explicant-ho. Això si, amb els dies, els rols han anat adaptant-se respecte a la idea primigènia: inicialment la Sara havia d'estar dins i el Marc fora però ara el paper s'ha bescanviat. En teoria, ella es dedica més al pa i ell a la brioixeria, però a la pràctica, entre els dos fan tot.
No és un sacrifici, és una elecció
No és fàcil ser emprenedor en els temps que corren, tampoc aixecar-se a les 4 del matí per anar a fer pa, però la il·lusió ho compensa tot. “Abans m’aixecava a les 7 i em costava moltíssim, vinga va, amunt, em deia la Sara, i ara soc jo qui a les 4 ja em desperto amb tantes ganes de començar la feina!”, assegura. Tots dos li donen un 9’5 de nota a la decisió que han pres -el mig punt restant és pel cansament propi de l'esforç dels primers dies-: “No és un sacrifici aixecar-se tan aviat i passar tantes hores al forn, és una elecció, però també és veritat que pensem que en un temps això s’estabilitzarà i normalitzarem horaris”, comenta el Marc.
I és que els primer dies han estat esgotadors. El dia de l’obertura, dijous, van veure el pa que havien elaborat amb 30 quilos de farina en dos hores. Divendres en van fer el doble, i abans de migdia no quedava res. I faltava dissabte: “Segurament baixaran molts joves que venen al poble el cap de setmana i voldran tastar el pa”. Un pa elaborat artesanalment de gust autèntic, molsut, d’una molla esponjosa i una crosta cruixent, fruit de moltes proves fins arribar a l’excel·lència. Impossible també resistir-se a tastar les magdalenes de xocolata que llueixen espectaculars darrere la vitrina d’este antic forn de Móra la Nova on es couen els somnis.