Negra nit. Un orfebre minuciós, solitari al taller, retoca el plec diminut d'una miniatura. No se n'adona, però ha abandonat el món de la consciència i ha viatjat on habiten els somnis. I allí passen les hores, i és feliç. El taller d'Eric Vinaixa, penjat d'un penya-segat que sobrevola el riu Ebre, és on el músic de Miravet viatja ben adins i ben lluny, fins a perdre la noció del temps. Intenta controlar la inconsciència. I d'esta introspecció creativa en porta  una fotografia musical. Tan autèntica com pot, tan honesta com sent. L'última ens la presentarà el proper 2 de febrer a la sala Luz de Gas, a Barcelona, amb totes les entrades exhaurides a un mes vista. Les mil cares de la nit, l'ha batejat.



El disc que presenta ens endinsa a la nit des de molt diverses perspectives. Què desperta en vosté la nit?
La nit per mi és el punt on hi ha menys inputs externs, on pots estar sol, tranquil, on hi ha pau i relaxació al teu voltant... la família dorm, no has d'anar a passar la ITV, no has d'anar a fer coses més mundanes que et mengen del dia a dia. És quan tot el que has anat sembrant durant el dia pot aflorar. Sempre he sigut més nocturn que diürn.

Permet una introspecció més profunda?
Sí, perquè és el punt en què pots estar realment per tu mateix i pel que sents, i pots connectar de forma més directa i pot ser més clara amb les teues emocions. No vull dir que agafe l'instrument només a la nit, jo estic connectat a la música les 24 hores del dia, però sí que hi ha un punt més de pau i tranquil·litat que afavoreixen més els meus bioritmes que el dia.

El disc emana positivisme, de fet també passava a La més bonica història. D'on surt esta passió per la vida que trenca amb el Caos a mig camí, el disc anterior?
Analitzant, mirant cap enrere, al final, els discs per a mi són fotografies emocionals d'un moment de la teua vida. I és un moment que compren uns, dos, tres anys... totes les persones fem cicles, anem evolucionant cap a un costat o cap a l'altre, ens sentim d'una manera, el teu entorn moltes vegades canvia, o la teua percepció de les coses. Els dos últims discs potser són una mica més lluminosos en comparació al disc que vaig treure el 2017, quan et plantes amb quaranta anys i et preguntes de què va la vida, no? Tens una espècie de caos, fas una espècie de clic, llavors tens circumstàncies al teu entorn que et fan veure la vida d'una manera determinada i, per tant, com a intèrpret i com a compositor, escric tal com em sento. Suposo que un cop superat aquell punt vital, vas trobant la perspectiva per anar cap a un lloc millor.
 

Parla de fotografia emocional. La música més autèntica ha d'estar connectada necessàriament amb esta sinceritat d'expressar què sent? 
Sí, sí, absolutament. S'ha de viure des de l'emoció, des d'allò que es vol expressar honestament. I això hauria d'estar lliure de modes, lliure de tendències, d'audiències, de números, de likes... Vivim en una societat on està tot massa bolcat cap aquí: a veure si agrado, quants likes em fan a la foto que acabo de penjar mentre estic dinant uns calamars a la vora del mar amb els meus amics, a veure quina aprovació tinc. I la societat s'ha convertit en això i la música, per tant, també. Jo no vaig a buscar omplir un Sant Jordi, tot i que si pel camí l'omplim de puta mare, saps? Tinc el meu públic, que va creixent, cada vegada és més nombrós i són gent que entenc que valora molt la meua carrera artística, l'honestedat que poso a la meua música.

Amb esta honestedat, què hi guanya des del punt de vista professional?
Respecte per part dels mitjans de comunicació, ja fa molts anys que ho noto. També noto que els músics del meu entorn també tenen un compromís que fa que jo continue creixent com a músic, perquè s'impliquen moltíssim i fem una pinya. Fem unes coses tan especials... L'altre dia, en els assajos preparant el concert de presentació del 2 de febrer, hi havia moments de tanta emoció... Surten llàgrimes perquè arribes a alts nivells d'exigència i jo sempre els parlo de no anar a buscar el virtuosisme però anar a buscar l'emoció, que siga tot sincer.

"Els discs per a mi són fotografies emocionals d'un moment vital"

I des del punt de vista personal?
És pura teràpia. Soc músic per vocació perquè entenc que no hi ha un lloc millor al món que el món de la música. I quan dic el món de la música vull dir escrivint-la, composant-la, arranjant-la, gravant-la, assajant-la. Este lloc imaginari és el lloc més poderós que he trobat mai en la vida.

I què hi sacrifica?
No entrar a la roda de les coses més comercials per arribar tot arreu perquè és el que porta la moda. No ser en el circuit més populista que està a primera línia. Per exemple hi ha emissores que de sobte deixen de punxar un tipus de música que podria ser de la meua generació. Això ho he reflexionat, però no hi penso renunciar, no em compensa.

Tornar a viure a Miravet facilita connectar amb tu mateix?
Sí, però sempre he estat connectat amb mi mateix, és a dir, jo entenc la música com a forma d'expressió, no com un pur entreteniment, que també hi pot ser, però m'ho entenc com una forma artística, de remoure emocions, sentiments, i de despullar-te i bolcar-te el que sents, en el que vols explicar, en funció de com estàs vivint tu la teua realitat. Sempre ho he fet així. El fet d'estar ara al meu poble natal, de menys de 700 habitants, en contacte amb la natura, més humà, reconnectant les teues arrels més directes, segurament influeix a l'hora d'escriure, és una espècie d'energia.

Veure la vida a través de la música l'ajuda a ser feliç o pensar que ser feliç és al final una decisió personal? 
Les dos coses van lligades. Ser feliç és una decisió personal perquè jo no vaig amb una guitarra les 24 hores del dia, visc com qualsevol persona. Tinc els meus codis, les meues aficions, però sí que la música m'ajuda a estar en pau amb mi mateix. Quan dic que és una teràpia em refereixo al fet que m'ajuda a estar en equilibri, retroalimenta el meu dia a dia i si m'ajuda, el meu dia a dia és feliç, i si ho és la música també ho reflecteix.

"El fet d’estar al meu poble natal, reconnectant amb les arrels, és una espècie d’energia"

D'on surt la música?
Hi ha moltes teories. Jo per començar considero que els artistes, els músics, els pintors, els escriptors, tenen alguna cosa diferent dels altres. Viatgem a un món molt ric i molt preciós on no deixes de ser un nen i allí ets feliç expressant-te a través de la creativitat, on no hi ha ni l'espai ni el temps. Tu pots estar escrivint enganxat amb una idea al piano des de fa tres hores sense adonar-te'n. I ha estat molt intens i has estat feliç. I això és molt poderós.

Més que altres expressions artístiques?
La música és l'art de les arts en el sentit que és directa, no necessites cap mitjà, ni un llapis per escriure, ni un marbre per esculpir, ni un full en blanc ni colors per pintar. Ve directament de l'ànima perquè tu t'expresses amb la veu o amb moviments i és tan poderosa que connecta directament amb el més interior que tens, sense filtres, sense passar pel conscient, anant per les zones més subconscients de la teua personalitat. I quan això ho pots controlar una miqueta pots arribar a remoure consciències. Allò que deien els hippies que amb la música canviem el món és molt idealista, però una mica sí. Escoltes alguna cosa i de sobte et pots sentir feliç, trist, eufòric o nostàlgic i això t'ho fan una sèrie de freqüències. La música és freqüències que es relacionen entre elles d'una manera que és màgia i això és molt poderós.
 

L'han descrit com un artesà del pop, s'hi sent?
En les meues cançons hi ha molt treball d'orfebreria, de detall. De vegades els meus músics em miren com si estigués com una puta cabra perquè fa dos hores que estem fent el mateix. Jo veig la diferència, i és quan es posen els pèls de punta, quan t'emociones i això passa en totes les cançons, siguen de l'estil que siguen. Hi ha capes i capes de textures d'instruments, d'atmosferes i això requereix una feinada molt intensa i has de portar una lupa d'augment per anar a col·locar tots els detalls dins de la paleta espectral com si pintesses tots els detalls d'un quadre. Si vols pintar un bosc i només tens un color de marró i un color de verd faràs arbres, però és possible que no arribes on vols. Si pots buscar totes les freqüències de colors, pots pintar una cosa més realista i suposo que quan et diuen artesà ve d'aquí. 

A més s'ha de testar si esta emoció es produeix, no valen fórmules predeterminades...
No n'hi ha. Quan tu sol amb una guitarra o un piano ets capaç de produir alguna emoció vol dir que la cançó hi és, ja té vida, la qüestió és com vesteixes la nina, si amb un vestit o una xupa de cuir. Has d'intentar buscar la producció més adient per a aquella cançó determinada des del punt de vista musical.

Ha retrobat companys de professió?
Sí, però ja hi eren. Continuo treballant amb Marc Sendra, que és de Ginestar, amic meu des de l'institut i el meu company de viatge d'aventures musicals, perquè, diguérem, des de l'institut érem els rarots que escoltàvem als clàssics del rock, mentre aquí escoltàvem l'època del rock català o la movida madrilenya, o l'època grunge de principis 90, nosaltres estàvem amb els Beatles, els Stones, Pink Floyd, Queen, tot allò... i ell professionalment s'ha sumat al carro a partir del Caos. Després hi ha el Julio Pérez als teclats, que ell treballa amb mi des de la Més bonica història, i ara ha vingut a viure les Terres de l'Ebre, concretament a la Pobla de Massaluca. També vaig buscar un bateria nou que encaixés en el projecte musicalment i humanament i és el Gerard Masip, de Tarragona amb arrels al Priorat i el que he mantingut ha sigut l'Albert Greenlight, que és el meu guitarrista des del segon disc de Rodamons, i fa 18 anys que estem junts.

"Els músics viatgem a un món ric i preciós on no deixes de ser un nen"

De quina manera ha crescut amb este àlbum? Què ha sondejat i què hi ha descobert en este nou viatge musical?
En tots els discs vas creixent i penso que no t'has de quedar sempre musicalment al mateix lloc. Ja tens la personalitat i un segell propi, la manera d'expressar-te, però hi ha una evolució constant, introduint matisos nous instrumentals i estilístics. Sempre passen coses noves. Cançons que evoquen la Nova Orleans dels anys trenta amb clarinets, trombons i pianoles. I és que estàs jugant amb el teu imaginari musical. O juguem amb atmosferes inclús electròniques però molt minimalistes dins una base pop molt elegant. Són textures que vas provant a mesura que vas evolucionant.

Al disc hi ha una de les cares de la nit que és reivindicativa. A La petita Sues posa en la pell de persones que encara avui necessiten veu.
És un cant a aquelles persones que estan tancades dins d'algun tipus d'armari. En este cas està una mica obert perquè la nena no sap el que sent i llavors no té les eines per saber on va, segurament perquè el seu entorn no l'entenen i no sap com resoldre-ho. Això es pot reflectir en el cas de la identitat sexual, que avui està bastant més superat, però fins fa quatre dies sortir de l'armari era un trauma dolorós, sobretot als pobles petits. Però també pot fer referència a la vocació, a portar una vida que no vols i no t'atreveixes a fer el pas, per no ser valent o perquè ningú t'ajuda en un punt on et cal este ajut.



En Esclau d'un somni diu que busca el sentit de la vida. El va trobant?
Suposo que no l'he trobat, com la majoria de les persones, però sé que la manera d'arribar-hi, almenys en el meu cas és a través de la creació. La cançó que cites és molt biogràfica perquè diu que busco el sentit de la vida entre el poder dels acords o entre els poemes d'amor o busco textures i colors i la màgia del so. Et parla que soc esclau d'un somni i això sembla contradictori, però és que allò que et fa feliç al final és tan potent que pot ser addictiu. Té una doble visió, però el que hi defenso és que a través de la creació pots arribar a trobar-hi un sentit a la vida el més ample possible.

Quin és el seu somni?
Trobar una pau interior que em seguisca permetent gaudir de les coses petites de la vida com ho estic intentant fer. I que la música m'acompanye sempre i puga continuar creant, fent discos, fent concerts on el públic s'emocione, que puguem arribar a molta gent i dir, ei, pareu màquines deixeu els mòbils, les pantalles i sentiu. El meu somni és viure tot això en equilibri, amb amor, amb amics, en contacte amb les meues arrels, i arribar a un punt de plenitud total.