En l'edició que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va fer de la Carta, s'hi pot llegir: "És cert que la Constitució espanyola atorga determinats privilegis a la llengua castellana i que les institucions democràtiques espanyoles encara impedeixen, per exemple, l'ús de llengües diferents de la castellana a les Corts Generals, als tribunals Constitucional i Suprem i en altres organismes, i que els neguen la presència, per exemple, als passaports o als segells postals. Però també és cert que en els darrers vint anys Espanya ha fet un canvi significatiu en la forma de tractar les seves minories lingüístiques, perquè ha passat de perseguir l'ús de la llengua catalana i la resta de llengües a permetre que el Govern de Catalunya i els de les altres comunitats autònomes que tenen llengua pròpia duguin a terme una política activa de suport a la llengua del país".

Tot just ha transcorregut la meitat de vint anys des que Jordi Vilajoana, aleshores conseller de Cultura de la Generalitat, va escriure aquestes paraules, però sembla que el cicle repetitiu que diu que té la història ha començat abans d'hora: el Govern espanyol torna a perseguir la llengua catalana.

A Catalunya, la immersió lingüística exigida pel ministre espanyol d'(in)Cultura Wert; al País Valencià, la imposició flagrant de l'educació en castellà a les escoles públiques i la defensa aferrissada de la denominació valencià en lloc de català; a les Balears, l'Acadèmi de sa Llengo Baléà pretén canviar no només el nom de la llengua catalana, sinó també la manera d'escriure-la, i el Govern vol anul·lar qualsevol manifestació pública en català, començant pels topònims ­–per cert, és Maó–; ara, a la Franja de Ponent, que si Lapao que si Lapapyp.

Estan bojos, aquests romans! Ho deia l'Astèrix, la frase no és meva, però en faré ús amb el seu permís. Potser bojos és poc; tanmateix, m'entendreu. 7 milions a Catalunya, 5 milions al País Valencià, 1 milió a les Balears i 70.000 a la Franja de Ponent. Això fa un total de 13.070.000 persones que vivim als Països Catalans, que tenim el dret de parlar la nostra llengua perquè així ho preveuen tant els nostres estatuts d'autonomia com la mateixa Constitució espanyola com la Carta signada per l'Estat espanyol, i pretenen anul·lar els nostres drets i la nostra voluntat de ser catalanoparlants? No se'n sortiran.

No se'n sortiran perquè ens trobaran al carrer, junts, defensant la nostra llengua.

No se'n sortiran perquè posarem tota la voluntat del món a parlar català a cada moment, perquè la nostra llengua no reculi.

No se'n sortiran perquè defensarem els nostres drets denunciant qualsevol atac personal o col·lectiu que rebem, directament a Europa, en pro de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

No se'n sortiran perquè els mestres i els professors dels Països Catalans no acataran aquestes lleis absurdes que ens volen aniquilar com a poble i que beneficien un nombre de famílies insignificant aliades amb el Partit Popular i el tan odiós Tribunal Constitucional.

No se'n sortiran perquè els universitaris no toleraran una formació acadèmica en universitats públiques dels Països Catalans en una llengua que no sigui la seva.

No se'n sortiran perquè els empresaris de totes les mides retolaran i etiquetaran en català.

No se'n sortiran perquè als casals i esplais de lleure, als gimnasos i a les piscines, els monitors parlaran en català.

No se'n sortiran perquè... (poseu-hi tants perquès com vulgueu)

No se'n sortiran perquè no ho permetrem. Que lingüísticament ens imposin el que vulguin, però unim-nos i defensem el que és nostre amb les dents, si cal, perquè si no ho fem nosaltres en primera instància, si no ho denunciem tot a Europa en segona instància, si no ho portem a la resta del món, si també cal, individualment i col·lectivament, qui no se'n sortirà serem nosaltres. I la nostra llengua, que ho val tot.