L'ús d'escrache ha comportat discussions a la xarxa i ha entretingut alguns autors que han escrit articles per defensar-lo com a neologisme o rebutjar-lo en benefici d'alguna forma genuïnament catalana. També els mitjans de comunicació discrepen i cadascun utilitza la forma que li ha semblat més convenient.

Com a exemples d'articles, els següents:

'Escrache' o escarni, Albert Pla Nualart a l'Ara (30/03/13)
'Escrache': primera part, de Ferran Sáez Mateu a l'Ara (03/04/13) No parla ben bé del mot, però comença l'article explicant que defensa escrache com defensa el tango i el mate, uns altres mots argentins que han arrelat a Catalunya.

Com a exemple de discussions a la xarxa, aquest.

I, finalment, hi ha la decisió dels serveis lingüístics dels diaris: els d'El Punt Avui han decidit que usaran mots catalans i que, en casos en què no ho puguin evitar, hi posaran 'escrache', entre cometes; els de l'Ara, escrache, així, com si fos una paraula ben nostrada; pel que fa a El Periódico i La Vanguardia, s'han decantat per escrache i assetjament, respectivament. De TV3 i Catalunya Ràdio, en tenia dubtes, però m'han sorprès perquè d'una banda accepten mots com *vivenda i, de l'altra, ara, l'Ésadir apunta a escarni.

Vist això, que només pretén ser un resum de la diversitat d'opinions davant l'arribada d'un mot nou en l'àmbit de la llengua catalana, es pot dir que guanya la tendència a adoptar escrache per sempre més, sense ni tan sols fer l'esforç de provar si una de les propostes del Termcat té bona acceptació entre els usuaris i descriu els fets d'una manera més o menys fidel a la realitat. Ens costa molt poc decidir que no tenim una llengua prou rica per explicar tot el que passa al món (ara, amb l'escrache, el món és casa nostra, també). Ens costa molt poc decidir que la paraula que ens arriba d'una altra llengua és tan perfecta que també és insubstituïble. I, de veritat, no puc entendre com, d'una banda, plorem quan algú proposa que Catalunya tingui cooficialitat de llengües i, de l'altra, sempre ens agrada més allò que ens ve de fora.

No puc acabar de fer aquests comentaris sense posicionar-me: Julià de Jòdar diu que la meva tria és moral, no filològica i jo dic que la meva tria és moral i filològica.