Antoni Dalmases: A casa sempre n'hem dit escarnir, de ridiculitzar en públic, per fer quedar malament algú. De petit, a mi la iaia que tenia molt mala bava m'havia dit moltes vegades "no m'escarneixis, que et clavaré un ventallot!", quan la imitava davant dels altres germans, exagerant el que havia dit o havia fet. Jo trio escarnir, per raons morals, filosòfiques, personals i familiars. (I perquè la "CH" allà al mig fa que no sàpiga ben bé com pronunciar-ho...).
Josep Pujol: Jo també voto per escarni, una paraula ben viva a la Selva si més no quan era petit (amb el mateix significat que apunta l'Antoni Dalmases), i que s'ajusta força a l'escrache argentí.
Eudald: Vaig proposar encalç, ja que escarni no acabava de veure-ho clar. Ens en riem, dels polítics? Sí, també, però en l'escrache el que fem és perseguir-los, és a dir, encalçar-los.
Victor Iñúrria: Trobe que cadascú li pot donar el sentit que vulga, però el que és, és, i quan algú vol foragitar un animal, una persona o un grup de persones, a les quals es vol manifestar els seus pecats i avergonyir-los, de sempre s'ha dit aücar, i a base de forts aücs, s'ha fet una cridòria, de les que acollonen. Així que jo opine que hauríem d'utilitzar aqueixa paraula i verb tan nostrats. Mireu la Gran Enciclopèdia.
Vigilant: A veure, veig que no ha sortit aquí escratx, que per mi resol alguns problemes (ho sé, no tots). Resumidament:? 1. Seria inequívoc (no com escarni, escarn, encalç...). 2. Seria un mot català, ben format (per contraposició a escrache).? Albert Pla, en l'article esmentat, acabava dient una cosa com que "si el fenomen es consolidava" ell optaria per escratx (és a dir, per normalitzar-lo). El mateix dia, S. Alzamora usava també escratxos (li sortia així, natural) en el seu article diari.?I ha sortit així mateix en algun altre mitjà. O sigui, per mi, escratx. Dit com de passada: no entenc gaire que hàgim d'esperar que es consolidi un fenomen (això és pel que diu Albert Pla) per adaptar provisionalment (o sia, per servir-nos-en una temporadeta curta o llarga) un mot estranger que, adaptat o no, ara com ara s'usa tothora i se'n parla arreu i d'alguna manera clara i inequívoca l'hem d'anomenar. No estem fent un diccionari, els que escrivim cada dia per comunicar coses. Simplement (ens) comuniquem. Encara més: si diem escrache, com si fos un fenomen estranger, estem amagant la realitat. L'escratx ja és un fenomen nostre, i jo diria que per molts anys (en els dos sentits, i disculpes per la falca ideològica).
Vigilant (2): Ara llegeixo amb més calma el comentari de Víctor Iñúrria, que només me'l vaig mirar pel damunt (disculpes, Víctor) me'n vaig al DCVB i veig que aücar em remet a ahucar i a ahucada: 'manifestació cridanera i sorollosa de burla'. ?És veritat que l'ús d'aücar amb aquests significats està circumscrit a determinades comarques del PV i la zona del tortosí, però si volem ho tenim aquí. El famós escrache, en català, ja existia: aücada. Ara bé, si per algun motiu fos interessant incorporar un mot nou per referir-nos a aquest fenomen (per denotar-ne la novetat, la modernitat), la meva aposta, com deia, seria escratx. ?O sigui, per mi:? 1. aücada? 2. escratx.
Llegits els comentaris, podem arribar a la conclusió que, de mots catalans per definir aquestes accions de protesta esmentades, en tenim uns quants a la nostra disposició. Només amb 6 comentaris en podem extreure 4: escarni, encalç, aüc, escratx.
Aquesta síntesi ens demostra, una vegada més, que la llengua catalana és molt més rica del que nosaltres mateixos ens pensem, que tenim mots per dir-ho tot i que només ens cal una mica d'esforç per trobar-los. La qüestió no és si adoptem un mot estranger (castellà, anglès o búlgar, és igual) amb tanta facilitat com s'ha adoptat escrache; la qüestió és si estem disposats a vetllar per la salut de la nostra llengua fent un esforç col·lectiu per trobar solucions catalanes a les nostres coses noves.
