"Canción bajo el agua" és la segona de les novel·les en paper publicades en només dos anys per la tortosina Fàtima Beltran Curto després de "Bienalados". Fàtima és advocada de formació i professió però en la literatura hi troba el refugi per explicar històries com les que ens regala en este últim llibre, la història d'una amistat que comença de la pitjor manera, dos dels entranyables personatges que apareixen en un relat àgil, dramàtic, històric, humorístic i màgic alhora.

Eladio i Teodoro, uns amics lligats per una bala. Un físic i un translúcid, ja que ha passat a ser un fantasma...quina mala manera de començar una relació, eh?
El punt de partida amb què inicio la novel·la i el primer capítol és com un soldat torna al poble acompanyat pel soldat del bàndol contrari que ha mort. Són l'Eladio i Teodoro. Un binomi vinculat per una guerra i la mort d'un cap a l'altre. Realment, no se m'acut pitjor manera de començar una amistat.

Clar un mata a l'altre...
Quan un es casa es diu fins que la mort ens separe, però en este cas és fins que la mort ens unisca. Així arranca la novel·la un maig del 39, acabada la Guerra Civil, en dos línies temporals coneixem l'història del soldat del bàndol perdedor que està viu i torna al poble i la història d'abans de morir del soldat del bàndol guanyador. Si és que algun bàndol va guanyar la guerra, clar.

Per què escollixes este període històric en el llibre?
La idea de la novel·la és que han passat gairebé cent anys. Cal mirar cap a endavant. Amb estos dos personatges es reflectix la història que ens han venut sempre de les dos Espanyes i qui ens diu que en són dos i no tres, quatre, cinc... La més nombrosa segur era una Espanya pobra, analfabeta, que allò que volia era celebrar les festes patronals i tenir una bona collita per a poder-ho fer. La van fraccionar en dos bàndols i molta gent va haver de lluitar en funció de la ubicació geogràfica que hi havia tocat. Precisament els protagonistes van ser obligats a participar en la batalla, com tant d'altres, sense inquietuds polítiques i es van veure prenent partit a la Guerra Civil.

El personatge de Teodoro ara és un fantasma. Creus en els fantasmes?
A la meua edat ja n'he vist molts (riu). A hores d'ara a tots ens perseguixen fantasmes de major o menor envergadura. Almenys en el sentit metafòric de la paraula.

En les teues novel·les té un paper fonamental la importància del retorn a casa. Teodoro torna al poble després d'abandonar el seminari i Eladio després de perdre la Guerra al 39. Amb els flashbacks que utilitzes al llibre avant i enrera coneixem a fons qui són els dos personatges.
Jo penso que la vida és un constant comiat i un constant retorn. Utilitzar el recurs literari del retorn sempre m'ha semblat molt atractiu. En l'anterior novel·la també hi ha algun retorn. És un punt de partida que em dóna molt de joc i obté moltes preguntes. La vida està formada d'ambdós: comiat i retorn.

Actualment vius a Barcelona per feina. No sé si t'has plantejat tu mateixa el retorn a Tortosa i que significarà?
No sé si a Tortosa però almenys a les Terres de l'Ebre sí. A veure, estic molt supeditada a la vida laboral, però tinc al cap tornar en algun moment. Al final, la terra crida. A més, es menja i es viu millor a l'Ebre.

Si parlem de personatges del llibre hem de parlar i elevar als altars la Leonora, la dona de qui Eladio està enamorat irracionalment, i això li fa poder aguantar la guerra. Tot i perdre la família, un ull, la cama... dóna uns tocs d'humor al relat  impagables tot i el drama que hi ha de rerefons.

La novel·la la vaig escriure durant el confinament. Visc sola i em vaig dedicar a escriure. No volia parlar d'un tema només fosc perquè ja tota la situació de la pandèmia era fosca. De retruc parlo de confinaments donada la situació que tots estàvem vivint. Era molt necessari que els personatges tot i haver viscut la guerra tinguessen dos coses, l'esperança i els tocs d'humor. Penso que l'humor és la crossa que ens ajuda a avançar fins i tot quan les coses es tornen fosques. No volia que el llibre només fos una història negra i trista.

Altres personatges no són humans i tenen importància en el relat com l'agaporni. Tot plegat ajuda a compondre una realitat màgica que permet fer de contrapunt a la part realista documentada que aportes.
Em vaig documentar per a la part històrica per conéixer molt bé el temps i poder introduir el realisme màgic al relat i que quedés ben lligat per deixar enlairar la imaginació. És important recrear-se en les dades, en els detalls. Cal tenir el fet històric i el costumbrisme de l'època ben lligat per poder introduir un realisme màgic al llibre. De fet una de les lectures que es poden treure de la novel·la és aquest humor i poca-soltades dels personatges tot i la duresa del que han viscut. Per a mi és fonamental introduir l'humor. Em ve al cap una frase de Woody Allen que diu que "tragèdia més temps és igual a comèdia". Escrivint agafes una perspectiva que et permet, des del respecte als personatges i al relat, posar una mica d'humor per fer-los més fàcil sobreviure a la realitat i la tragèdia viscuda.

Utilitzes un llenguatge molt ric en els teus llibres. Es nota que ets una persona que llegeix molt a part d'escriure. Què significa per a tu la lectura i l'escriptura?

Viure llegint i escrivint ho entenc com viure una mica en estéreo. M'explico. Tu tens una realitat i quan et capbusses en una novel·la vius vides que no havies viscut i ni tan sols imaginat. Significa viure més. Escriure també t'acosta a viure en total llibertat. Ets la guionista d'uns personatges, de la trama. És una forma de viure amplificada i de viatjar amb una llibertat total. Quan escrius, tu manes.

Quina és el retorn que et donen els lectors als teus llibres? I potser més ara que has publicat en una editorial potent com és Espasa una editorial ...
La veritat és que està tenint una gran acollida i és molt gratificant. La resposta és tan bona que ja estic escrivint-ne un altre. Al final és un reconeixement a una feina que tu prèviament has gaudit i et diuen els lectors que els agrada i alimenta molt. Abans d'Espasa havia publicat "Bienalados" amb una editorial petita independent d'edició sota demanda. Tot i això les crítiques que va rebre esta primera novel·la en paper eren molt bones. Llavors jo em vaig créixer i vaig provar sort enviant un correu al mail genèric d'Espasa. Al cap d'un temps vaig rebre el mail de qui ara és la meua editora dient-me que li havia enviat només una mostra i que li enviés el llibre sencer. Llavors sol tenia 3 capítols, però vaig aprofitar el confinament per a escriure. L'editora em va dir que s'havia enamorat del llibre i que endavant. De vegades els astres s'alineen i les coses surten bé.

La vas escriure per tant amb només un parell de mesos?
Totalment, pensa que visc sola i en veure'm tancada em vaig motivar davant l'oportunitat que se m'havia obert. No vinc del món de les lletres. Sóc lectora com tanta altra gent, no he fet filologia, no tinc tentacles al món editorial. Tenir accés a Espasa per a mi va ser de somni. Encara no m'ho acabo de creure.

La teua pròxima novel·la ens situarà al Delta de l'Ebre segons sabem...
Sí, el que passa és que serà realisme màgic. Amb les altres novel·les formaran com una trilogia de realisme màgic amb tocs d'humor. Ubicada al Delta i amb cent vuitanta pàgines escrites.

Dediques el llibre a Ramon Curto Riu. Qui és?
Mon iaio, el pare de la meua mare. Un camarlenc que també va tornar de la guerra havent-la perdut i recordo que li preguntava si havia matat gent i més coses de la Batalla i a ell no li agradava parlar d'això i em contestava gaire. Eludia el tema. A banda de l'estima enorme que li tinc, també és una manera de contar-me una història que ell no em va voler contar. Si tu no vols me la invento jo.