El delta de l'Ebre gairebé es pot olorar en l'última novel·la de Fàtima Beltran Curto, El soroll de les absències. Us heu plantejat mai quin soroll fan al nostre cap les absències que sumem al llarg de la vida? Sobretot d'absències a les quals hem estimat, per tant, d'amors passats, i de les que ens han fet mal, i en conseqüència, de dolor, superat o no, i de molts sentiments comuns ens parla d'esta obra que retrata una escapada d'una parella al delta de l'Ebre. La Sílvia, la dona del duet sentimental, i la Rosa, la mestressa de la casa de pagés on s'instal·len, establixen una relació que evidencia les vides paral·leles que ens unixen, en este cas a dos dones, malgrat la distància temporal que pot separar-les.
Li agrada l'anguila en suc, sobretot la recepta de la seua mare, a qui li dedica l'obra. A mesura que llegixes la novel·la entens el paper que té este plat tan típic del Delta.
A mi em va costar que m'agradés este plat, perquè penso que té un gust al qual al principi no estem educats i costa introduir-te, però ara també el preparo jo. És un llegat. És bonic que ens passem de generació en generació estes receptes familiars tan bones. I sí, té una rellevància més endavant en la novel·la. Pretenia donar-li una simbologia quan parlo del mite de Medusa, en el qual es compara tantes vegades el personatge de la Rosa, i en com descriu la Sílvia el plat, sota els seus prejudicis de capital, dient que sembla una perruca del personatge mitològic de Medusa.
El soroll de les absències és una obra que l'apropa a la seua terra, al Delta de l'Ebre, escrita en part en ebrenc o en tortosí, i trenca amb l'estil literari que ens havia presentat amb el realisme màgic d'obres anteriors. Tenia ganes de plasmar les seues arrels en la seua obra literària?
Jo crec que vaig escriure una novel·la d'enyor. Vaig escriure esta novel·la quan jo mateixa m'enclaustrava durant el confinament perquè soc hipocondríaca i no tinc carnet de conduir. Estos dos factors m'impossibilitaven sortir de Barcelona. Per tant, no baixava al Delta. Vaig estar molt de temps sense anar-hi quan ja et podies desplaçar. I ja que enyorava la terra escrivia sobre ella.
"Amb els anys que porto a Barcelona potser se m'haurà contaminat una miqueta l'accent, però no l'he perdut i he treballat perquè així siga, per mantenir-lo, per no orientalitzar-me"
D'enyor i a la vegada també d'homenatge, ja siga pel paisatge, però també pel llenguatge, esta vegada en català, i per un vocabulari tan autèntic...
Escric la novel·la en català perquè era absurd escriure en qualsevol altre idioma. I els personatges també era absurd que s'expressessen en la llengua normativa de Pompeu Fabra. Llavors, si havien de parlar en ebrenc, ja em sents com parlo. És una cosa de la qual n'estic molt orgullosa, tot i que amb els anys que porto a Barcelona potser se m'haurà contaminat una miqueta l'accent, però no l'he perdut i he treballat perquè així siga, per a mantenir-lo, per no orientalitzar-me.
Fàtima Beltran, amb un exemplar de la novel·la, viatja al Delta de l'Ebre. Foto: Cedida
De vegades, quan vius fora, no és senzill perquè tens la temptació d'anar captant paraules o expressions, i el to de la varietat dialectal de l’entorn. Li passa?
Sí, i a banda, si vens a Barcelona de joveneta, com és jove, més ignorant. I et fan burla de vegades per la manera de parlar. Jo estava acostumada a escoltar TV3 i estava familiaritzada amb l'oriental, però per a ells, vull dir, els devien sonar com a aborígens, no ho sé, però tot és qüestió d'ignorància.
Això s'ha anat també diluint, no creu que a poc a poc s’ha aconseguint esta naturalitat respecte a la parla?
Sí, i per això ara ja comencen a haver-hi novel·les editades per editorials que ja publiquen en ebrenc. Hi ha diàlegs en ebrenc ara i potser en aquella època, quan jo vaig venir a estudiar aquí a Barcelona, era impensable que es comercialitzés un producte a través d'una editorial que no fos d'aquí baix, en ebrenc.
Hi ha la temptació de pensar que a cada novel·la, i esta especialment pel fet que la protagonista és una advocada com vostè, que viu a Barcelona, que estiueja a l'Ampolla... doncs es pot imaginar que té punts autobiogràfics... però no sempre ha de ser així, no?, o en este cas sí? Es fa difícil imaginar com podeu entrar en este nivell de detall d'altres vides si no són les vostres...
Jo penso que tot té un percentatge de realitat, no? Al final, quan escrius, fas un Frankenstein, compost de coses que has viscut, coses que t'han contat, que han vist els del teu costat, coses que t'agradaria viure... hi ha el mateix percentatge de mi, del meu entorn, en esta novel·la, que per exemple en la de Canción bajo el agua, el que passa és que la coctelera la sacso més o la sacso menys.
És evident que les dones tenen el paper protagonista en esta obra. És hora que siga la mirada femenina la que ens explique històries?
A veure, el que primava era, com ho direm, la ploma masculina, i s'ha promocionat molta literatura escrita per homes. Fixa't que jo penso, per exemple, quan ens manaven lectures a l'institut o al col·legi, bàsicament tot eren autors. No es prescrivien escriptores. Això ja és una pista de com ha anat la indústria, no?
És tan observadora, tan detallista en la vida habitual, com fa evident en esta novel·la?
No, jo no. Jo vaig més de pressa. Visc a Barcelona, treballo a Sant Cugat i la meua feina és molt ràpid tot. No tinc tant temps. Ara, quan m'assec, sí que m'hi recreo. Suposo que ho emmagatzemo d'alguna manera al cap i després sí que ho analitzo més.
De fet, el detall quan anem llegint ajuda molt a entrar en la història...
Per això detallo, perquè m'agrada fixar-ho. Però no ho detallo tot. Paisatges sí, però quant al físic dels personatges dono el mínim. Perquè hi ha una cosa que m'emprenya molt a mi i és que quan començo a llegir, m'imagino un personatge i al cap de 30 pàgines te'ls escriuen i tu te l'havies imaginat d'una altra manera i em trenca molt això. Et donaré quatre detalls perquè te'l pugues dibuixar, però no te l'hipotecaré amb les meues descripcions. Fes-te'l teu. Perquè al final, el que importa és la història, no el detall físic del personatge.
Fàtima amb el paisatge del delta, tan present en esta novel·la. Foto: Cedida
Diu que tenia clar el final i que a partir d'aquí ha anat creant la història. Com s'encaixa un trencaclosques així?
Bé, és precisament el divertit d'escriure, muntar este Lego, anar peça per peça. Aquí per primera vegada tenia clar el final, en les anteriors no, va ser un altre procés, però aquí em feia tanta gràcia el final que volia escriure una novel·la però contar aquell final.
Es divertix molt jugant a sorprendre i amb les moltes coses que donem per fetes sense ni qüestionar-nos-ho?
És que clar, quan m'assento a escriure la novel·la, m'hi recreo, m'agrada que el lèxic estiga ben buscat, això dels detalls, dibuixar-ho bé, fer una història atractiva, però quan acabo la novel·la m'agrada com un castell de focs d'artifici, pegar un petard final, m'agrada esta sensació. Ja que trenco un procés d'escriure 200-300 pàgines o les que siguen, fer-ho en els màxims honors. És un cop d'efecte, potser et diria que fins a algun punt cinematogràfic, ho podríem dir així, potser és la manera d'encaixar també les diverses escenes en esta novel·la.
A l'hora d'escriure té present esta visió cinematogràfica?
Quan escric, em conto històries, no? I m'agrada que siguen àgils. Molts cops el llenguatge cinematogràfic és més àgil que... no sé, que un Tolstoi, d'acord? Llavors intento fer-ho d'una manera àgil. M'agrada que a cada capítol passen coses perquè si no, jo mateix m'avorreixo escrivint-ho i llavors ja no puc publicar-ho perquè es nota que t'avorrixes.
"Potser un dia diem que som filles d'una terra que no existix, per tot el tema de la regressió i era una manera de reivindicar-la també"
Parla d'amor, també de dependència, de sororitat, però també de traïció, de veritats i mentides... i que fines són algunes línies divisòries eh?
Sí, molt, molt. I justament estes que apuntes. Parlem de sororitat, però de vegades som nosaltres mateixes, les que ens sabotegem, les que ens posem traves, per enveges, pel que siga, són sostres de vidre a la contrària, no?
Així s'expressa en un dels diàlegs que tenen la Rosa i la Sílvia.
La Rosa és un personatge més gran i a través de la seua boca m'atrevixo a dir moltes coses que jo també penso. També per exemple quan fa una reivindicació del delta, d'esta terra que sembla que ens desapareixerà. Potser un dia diem que som filles d'una terra que no existix, per tot el tema de la regressió i era una manera de reivindicar-la també.
És tan intensa la novel·la que els personatges es colen al dia a dia real com un company més de vida. A vostè com a escriptora l’acompanyen molt temps?
Sobretot és intens quan ho escrius. Llavors t'aixeques pensant en ells i te'n vas a dormir pensant en ells. És molt intens. Després es van diluint perquè el contacte ja no és tan directe. Però sí que els guardo estimació, especialment a la Rosa, la meua favorita en esta novel·la.
D'on li ve contar-se històries?
Fa un munt d'anys, quan era joveneta, al col·legi on anava, tot i que això encara no tenia nom, patia bullying. Llavors jugava sola al pati i m'entretenia contant-me històries. Després vaig convertir aquella soledat i rebuig en el vici d'escriure.
Sembla mentida com d'una adversitat, si s’aconseguix superar-la amb tot el dolor que produïx, es pot transformar en una cosa que ara per exemple la pot omplir de felicitat, com és escriure.
Suposo que és un mínim d'intel·ligència emocional. Jo he sabut aplicar-ho aquí. Està bé i de veritat que em fa feliç.