Majestuosos en el seu vol gregari als capvespres. Emplomats d'un cromatisme rosat únic entre milers d'ocells. Graciosos a ulls dels infants pel seu equilibri natural palplantats amb una sola pota al mig de l'aigua. Seductors amb els seus ulls grocs i coll llarg i serpentejant. Al Delta de l'Ebre, cap altra au té la força d'un emblema com la té el flamenc. Per això és un dels atractius dels visitants quan hi arriben. Molts desconeixen, però, que el delta també té el seu ós particular, té color rosa i ve del cel.
Busquen l'estrella entre la fauna, veure de prop l'ocell representatiu arquetípic del parc natural, el que apareix com un rei del rock a les camisetes, bosses, clauers i gorres a les oficines de turisme. Intenten localitzar-ne estols al cel i colònies als aiguamolls, i si apareixen, i encara més, si aconsegueixen fotografiar-los, el dia és rodó. Però i la nit? Quan es fa fosc, els flamencs deixen de ser animals de postal. Són llops, el malson dels arrossaires.
"A Jordi li han entrat esta nit". Si estem en les setmanes immediatament posteriors a la sembra i algun pagés pronuncia esta frase tot just entrar al bar de l'Aldea, la majoria dels parroquians, de primeres ja no pensen en lladres. Bé, o sí, però en una altra espècie de lladres, els que s'apropien de les collites. "El que sents és frustració. Has passat molts dies preparant la terra, inundant-la, sembrant... i de cop un matí arribes i el teu camp està arrasat", explica Jordi Codorniu, a qui just fa uns dies una volada de flamencs famolencs li ha destarotat tot l'esforç, i la inversió, en una superfície d'una hectàrea. I no és la primera vegada, admet.
"Els flamencs s'alimenten de petits invertebrats, majoritàriament d'artèmia salina, un minúscul crustaci de color rosat que precisament li dona la tonalitat al plomatge", explica l'ornitòleg Cristian Jensen. Esta delícia al seu gust la troben en aigües salobres com les de les salines de la Trinitat, on tenen una de les tres úniques zones de cria de la península Ibèrica, conjuntament a Fuente de Piedra, la llacuna salada més extensa d'Andalusia, i a les salines d'Odiel -tot i que recentment han començat a criar també a l'Albufera valenciana de forma inaudita-.
A les salines del Delta ara hi poden haver unes 4.000 parelles, i ja han criat. Els adults estan més recelosos que en qualsevol altra època de l'any. Reclamen més distància de seguretat entre ells per protegir als polls, marquen territori, els agrada menjar sols. I mentre un membre de la parella es queda a tenir cura de la cria -o assignen un adult del grup per fer-se'n càrrec de la guarderia-, els altres surten a buscar aliment en altres zones del Delta. És quan als capvespres veiem els estols passar. Poden ser 15 o 30 exemplars sobrevolant imperials la planícia deltaica, o poden ser-ne centenars de cop. En funció de la quantitat del grup, la dimensió de la tragèdia. "Quan els camps d'arròs estan recent sembrats, des de l'aire els semblen llacunes, i s’hi llencen", apunta Jensen.
És llavors, els mesos d’abril, maig i juny especialment, un cop els quadres de terreny estab inundats i amb l'arròs sembrat, quan l'equilibri entre la biodiversitat i els usos al delta posa en joc la seua fragilitat. "Els flamencs van al lluent, com diuen els pagesos, en referència als quadres d'aigua, n'escullen un, o els que siguen, i s'hi aboquen en massa", constata el responsable del sector de l'arròs d'Unió de Pagesos, Albert Pons.
300 hectàrees malmeses i 1 milió en indemnitzacions
Això passa cada any, però a priori, la situació es va complicant, atés que "la colònia de flamencs al delta progressivament va augmentant", tal com certifica el director del Parc Natural del Delta, Francesc Vidal. Este hivern se n'han arribat a comptar més de 18.000 exemplars, d’altra banda, una bona notícia des del punt de vista ambiental.
"Els flamencs són originaris d'Àfrica i així com a l'hivern antigament es retiraven cap al sud buscant ambients més càlids, ja fa molts anys que només baixen els de la Camarga, però aquí al Delta s'hi estan bé", comenta Jensen. No s'hi mouen si estan tranquils.
Amb tot, la intranquil·litat dels arrossaires ha minvat. La raó és que d'uns anys ençà, han aconseguit que les indemnitzacions que perceben pels danys del flamenc, com a espècie protegida, no es limiten al cost de la llavor, com abans. "Ara es compensa el lucre cessant, és a dir, l'import equivalent a la collita que es perd, calculat a partir del preu de mercat de l'arròs i en funció del nombre de jornals afectats", afirma el president de la junta rectora del Parc Natural, Dani Forcadell.
"Es tracta d'una mesura de compensació per compatibilitzar l'activitat humana i econòmica amb la conservació d'espècies protegides", apunta Francesc Vidal. Enguany, les compensacions giraran entorn del milió d'euros, detalla.
La quantia ha augmentat progressivament, siga perquè hi ha més danys o perquè, com que les compensacions són més altes perquè cobrixen la collita i no només la llavor, per als pagesos ja els val la pena denunciar. "Així com anys enrere la polla blava era l'espècie que més danys ocasionava a l'arròs, ara el flamenc ocasiona el doble de danys que esta altra au”, afirma el director del Parc Natural, qui afegeix que enguany s'han constatat danys del flamenc sobre unes 300 hectàrees d'arrossars, una xifra notablement més elevada que les 200 hectàrees de l’any passat.
Per certificar que han estat els flamencs els autors de les destrosses, quan apareix un camp atacat, avisen els Agents Rurals, que fan les comprovacions pertinents. “Normalment queden les petjades de les potes al fang, perquè estes aus el que fan és picar amb les potes el terra per remenar-la i fer sortir petits crustacis que filtren amb el bec i en este procés, clar, aixequen l’arròs”, detalla Dani Forcadell, president de la junta rectora del Parc Natural.
Banderes negres i llums blaves de led
Per evitar que el seu camp els resulte atractiu des de l'aire i siga l'escollit per les volades de flamencs, els arrossaires busquen tots els ardits que se'ls acudeixen. Perquè qualsevol nit s’hi juguen la collita. "Mirem de posar sistemes respectuosos amb l'entorn", afirma Pons. Les banderes negres plantades arreu del Delta no són cap símbol satànic. Són bosses de plàstic que onegen per molestar el predador. També escampen pels camps focus solars de led, que emeten centellejos de llum blava, la que d'entre tots els colors han comprovat més efectiva per espantar-los.
Hi ha hagut anys en què s'han organitzat amb colles que sortien dels pobles a les nits per impedir que aterressen als seus camps, com siga. Excursions nocturnes en grup per espantar els flamencs. "Ara això ja s'ha acabat", assegura Pons. “Pot sortir algun pagès particular, però no colles organitzades com abans”, comenta un arrossaire.
Recentment, han trobat una nova tècnica: la sembra en sec. "Així com al marge esquerre del delta un 30% de la superfície ja s'està sembrant en sec, postergant la inundació per lluitar contra el caragol maçana, al marge de dret la raó d'aplicar esta tècnica són majoritàriament els flamencs", assegura Pons. D'esta manera, quan inunden els camps la planta ja té una talla prou gran per a resultar menys suculenta als flamencs. Però esta tècnica té una contrapartida: a menys inundació, augmenta progressivament la salinitat de la terra.
Activitat humana i natura, un equilibri
“Al final, es tracta de buscar un equilibri entre l’activitat humana i la natura, i la pagesia hi està perfectament conscienciada, perquè sabem que ens afavoreix a tots i encara que cap pagès vol veure el seu camp desfet, ara hi ha unes compensacions justes i sabem que ens toca conviure amb això”, afirma Alberto Pons, d’UP.
"Este tema surt cada any lògicament a les reunions de la junta rectora del parc, on hi som representats tots els sectors, i tothom està d’acord en que, pel lloc on vivim, és necessari fer copartícep a tota la societat per salvaguardar el medi natural”, assegura Dani Forcadell.
“Encara que puguen ser un inconvenient, no crec que el flamenc siga una amenaça per al pagès, que ha de tenir assumit que entre les seues tasques hi ha la vigilància, com un pastor fa amb el seu ramat si al seu territori hi ha ossos, o llops; en realitat els seus grans problemes són el preu, la disponibilitat d’aigua, la intrusió salina o la regressió”, sosté Cristian Jensen.
“Què em de fer? Estem en un parc natural i ens toca conviure amb això”, conclou resignat Jordi Codorniu.
Ara mateix, a finals de juny, la planta de l'arròs ja comença a tenir una mida considerable, i els camps comencen a no ser tan atractius per a esta au emblemàtica. El malson està arribant al final enguany, i el cicle de l'arròs, i de la natura, seguix el seu camí al delta.
