A Rasquera, a la Ribera d'Ebre, la tradició de la llata ha estat fonamental per a la supervivència durant segles. I ara, en el segle XXI, aquesta tradició continua viva gràcies a Gisela Chortó, propietària de La Llatadora, que ha decidit dedicar la seua vida a preservar i difondre aquest art ancestral. Des de ben menuda, va estar fascinada pel treball de la pauma que la seua iaia li ensenyava. I després d'un temps de descans forçat a causa d'una lesió i el confinament, va decidir seguir els passos de la seua avantpassada i convertir-se en una llatadora, la més jove de Catalunya.
"Tot va començar arran d'una lesió en què vaig estar de repòs i que tot just em va agafar el confinament i vaig tenir tot el temps del món per aprendre este ofici", explica Gisela. "La meua iaia sempre l'havia fet i a mi se m'havia despertat el cuquet, però no com per emprendre-ho com un ofici, però arran de la lesió vaig pensar: és ara que tinc temps, és ara que ho he d'aprendre i així va ser", recorda. "La veritat mai em vaig plantejar ser llatadora, va sorgir". "Durant els mesos de confinament, vaig penjar algun vídeo a les meues xarxes socials ensenyant el que acabava d'aprendre i des de llavors no hem parat perquè va ser un boom durant uns mesos, m'agradava gent, la gent s'interessava i volia fer comandes", rememora la llatadora.
"Vam intentar crear estes peces que ara, encara tenim, però no va ser premeditat, mai m'hagués pensat que m'hagués dedicat a ser llatadora", reflexiona. Costa viure de la llata? "Doncs sí, costa viure d'una artesania, però jo educo molt als clients i els inculco este valor que té en este cas l'artesania de ser una llatadora". "Són uns coneixements ancestrals arrelats per la meua rebesiaia, els meus avantpassats ara ma iaia i penso que si tu expliques una història, el producte final que és el que arriba al públic, la gent el valora més", pensa Gisela.
Amb cada trenat, amb cada cabàs, Gisela no només està creant una peça única i artesanal, sinó que també està honrant la memòria de les dones valentes i treballadores que van lluitar per sobreviure en temps difícils. Cada petita fibra de pauma que passa per les seves mans és un record viu d'aquelles dones que van mantenir viva la tradició de la llata, malgrat les dificultats. "Nosaltres fem molts enviaments online, també venem aquí a la botiga de Rasquera, però enviem molt per les comandes d'internet i la gent valora molt el producte".
"Les peces que més faig són els complements, siguen per portar al teu dia a dia o per un esdeveniment o també complements per casa". "Una de les peces més exitoses la bossa de mà pastisset, es diu així perquè té forma del típic dolç de les Terres de l'Ebre i llavors esta bossa de pastisset que li posem una anseta que és una corda, és el top vendes i favorit dels clients" explica la jove llatadora de Rasquera. "Venc a les fires, online i a la botiga, principalment el que fem és venda per internet durant tot l'any". "A la primavera estiu fem bastantes fires des de finals de març fins ara a mitjan juny i a l'hivern tornem a les fires dels mercats de Nadal". Diu que a també s'apropa gent que ve de vacances a les Terres de l'Ebre i passen Rasquera, "fins i tot m'han vingut a veure expressament de València, d'Andorra, de Girona, és una cosa que em fascina!".
A més del seu taller, Gisela també participa en fires i mercats artesanals arreu de les Terres de l'Ebre, on les seues peces úniques i creatives destaquen entre la multitud. Amb cada venda, amb cada interacció amb els seus clients, Gisela transmet la seua passió per la llata i la seua gratitud per poder viure d'aquest art tan especial. Però la tasca de preservar la tradició de la llata no és només una qüestió de vendre peces o donar classes. És una manera de mantenir viva una història que ha resistit els embats del temps i les adversitats. És un recordatori constant de la força i la determinació de les dones que, generació rere generació, han mantingut viva esta antiga artesania. Amb cada cabàs, amb cada bossa de mà pastisset, Gisela perpetua la història de les llatadores de les Terres de l'Ebre. Amb cada punt, amb cada trena, demostra que l'art i la tradició poden ser una font de vida i esperança en un món canviant i incert. I amb el seu esperit emprenedor i la a habilitat, Gisela es converteix en un retrat viu de dedicació a la seua terra i a les seues arrels.
El procés de treballar la pauma
La pauma és una palmera autòctona del Mediterrani per la qual cosa vol dir que no es troba a tots els indrets i està protegida. Gisela té la gran sort que a Rasquera sempre s'ha viscut de la llata i sempre han tingut moltes paumes a les muntanyes. "Amb el permís adequat, vaig al bosc durant els mesos d'estiu i agafo la pauma". "Ara comença la recol·lecta". Un cop té la Pauma, la jove llatadora agafa les fulles de la pauma que creu convenients i les deixa assecar aproximadament un mes. No li pot tocar l'aigua i ha d'estar al sol bastant temps, ja que la pauma és de color verd i s'evapora i queda el color amarronat.
"Durant un mes s'asseca i llavors ho guardem". "Quan volem treballar aquesta llata, està trena, s'ha d'escaldar amb aigua calenta durant uns minutets i s'han de tapar i al cap d'unes dues hores aproximadament les pautes estan com toves per a poder treballar-les",indica Gisela, la Llatadora."S'han de separar que això es diu embrinar, els brins s'han de separar i pots començar a fer la trena". "Abans la trena no es podia mesurar amb metres, ja que no en teníem i es mesurava amb braces, encara ho fem", explica. "Llavors feien les braces que les llatadores pensaven que necessitarien per fer per exemple un cabàs que és la peça típica i un cop tenien les braces que elles volien, ho cosien". "Ho cosien en unes agulles, que són fetes expressament de ferro". "Jo faig servir la de la meua rebesiaia", ens diu. "Quan tens la peça cosida amb la forma que tu desitges o bé se li poden posar unes anses o bé la pots decorar fent una vora a la punta de dalt de tot perquè quede més resistent i ja tindríem la peça acabada".
Gisela Chortó, la Llatadora de Rasquera, intenta combinar tradició i modernitat a les seues peces, "sempre llato pensant amb les meues arrels, amb la base de la pauma, però li dono aquest toc modern, actualitzat als temps que ara estem". "La pauma tampoc és que et deixe treballar les peces per exemple quadrades, no es pot fer gairebé mai això, sempre han de ser d'una forma circular, però en cosir-lo li donem el toc més actual que la gent després vol bosses diferents i aquí és el punt on reinventem la pauma".
Gisela està convençuda que la llata perdurarà en el temps. "Ara s'està posant molt de moda tot el tema de les Fibres Vegetals, però esperem que no siga una moda sinó que es quede". Pensa que la gent valora tot el que és artesà, el producte i a més de passada està netejant el sotabosc .
Creu que hi ha un ressorgiment dels llatadors i llatadores entre la joventut, que veuen en aquesta artesania una forma de connectar amb les seues arrels i contribuir al cuidat del medi ambient. "Hi ha molta gent jove que veu a altra gent jove treballant les fibres i altres al veure-ho, també s'animen a provar-ho", comenta amb entusiasme.
A banda de la seua pròpia tasca com a llatadora, Gisela també coneix altra gent que treballa la pauma a València, Castelló, Girona i a les Balears, concretament a Mallorca hi ha una associació de 150 llatadors i llatadores. També a Mas de Barberans l'art de la Pauma perdura gràcies al Museu de la Pauma i a un grup de dones llatadores.
"Crec que la llata perdurarà" afirma Gisela. "A Rasquera, fa anys hi havia moltíssimes llatadores". "Tant de bo hagués nascut a una altra època per veure-les a totes i aprendre de la seua saviesa".
La tradició de la llata era mitjà de subsistència a la Ribera d'Ebre. Els pobles que estaven a més altitud com ara Rasquera,Tivissa i a altres indrets de les Terres de l'Ebre com Paüls tenien paumes, ja que igualment estaven mitjanament prop del mar. Llavors les llatadores cosien els cabassos típics que tenim per casa per posar llenya per intercanviar cabàs per menjar. "Això abans es deia anar a la barata o anar a baratar i anaven per exemple al Delta i omplien el cabàs d'arròs i deien este arròs me'l quedo jo i el cabàs te'l quedes tu", ens explica Gisela Chortó. "També ho feien amb taronges a Xerta, també anaven a l'Aragó, a Prades per patates".
"Tinc en compte a totes les meues predecessores, la meua empresa La Llatadora, no només és vendre un producte final i que la gent puga experimentar veure este trenat únic sinó que és un homenatge a totes les meues avantpassades, a la meua sang, porto a dins a totes les dones a totes les famílies que van viure una pobresa molt dolenta després de la guerra, però que gràcies a la pauma van poder tirar endavant", explica emocinada la jove llatadora. Gisela està orgullosa de ser llatadora i saber que tanta gent abans tenia estos coneixements i gràcies a ells i elles jo ara mateix pot treballar. "Sempre ho comparo en dir que jo soc com una papallona i el fet de llatar s'ha transformat, ha volat, s'ha cuidat i s'ha intentat transformar i actualitzar", conclou Gisela.
On aprendre a llatar?
La Gisela ofereix tallers durant l'estiu i també durant la campanya de la tardor, de setembre a novembre, abans de Nadal. Aquests tallers els fa a la seua botiga, però a vegades també es desplaça a algun poble, alguna associació o algun ajuntament que li demana que ensenye a llatar. "També hi ha l'opció d'anar al Museu de la Pauma del Mas de Barberans, on també hi ha un grup de dones que també ensenyen a llatar"