Anna Ferràs

De vegades, podem escoltar alguna cosa que ens fereix o no ens agrada, ens enfada i ens fa patir. Però hem sentit dir molts cops que les paraules se les emporta el vent i crec que és un savi refrany. Amb el pas del temps, t'adones que el record que et queda de les coses bones i les dolentes es guarda en la memòria amb seqüències d'imatges. Es fa difícil recordar les paraules que les acompanyaven, però l'escena es conserva intacta en la ment. Com a societat, funcionem de la mateixa manera. Hi ha imatges positives que alguns catalans no podrem esborrar mai de les nostres retines i, en els temps que corren, n'hi ha d'altres que guardarem com un record amarg i incomprensible.

De vegades, la realitat s'assembla tant a la ficció que espanta. I dic això perquè vaig ser testimoni fa pocs dies d'una imatge tèrbola que em costa fer passar coll avall. Perquè m'entenguin, abans em confesso seguidora d'una sèrie de televisió que ens projecta temps passats, que alguns no hem viscut i que només coneixem a cop d'hemeroteca o en difosos records d'infantesa. En canvi, la realitat em va esclatar als nassos com si formés part d'aquesta apreciada ficció.

Sobre el mateix escenari, mentre una estelada onejava vigorosa, altres la contrariaven enaltint els símbols més espanyols i obviant els símbols de Catalunya. Aquesta imatge la guardarà la meva memòria inexorablement i potser formarà algun dia part de l'escena d'una sèrie de televisió. Però la conclusió és aquesta. Som tots plegats tan inconscients que preferim retrocedir a acceptar les diferències i escoltar-nos. Som tan orgullosos que ens saltem la responsabilitat política i el respecte institucional per refermar-nos. Som tan humans que espero que no tornem a ensopegar amb la mateixa pedra.