La gestió del riu Ebre ha estat un dels temes de debat en el cicle dedicat als rius del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre que ha organitzat el Port de Tarragona en el marc de les Setmanes de l’Aigua, en què s’ha analitzat la situació i el futur dels quatre principals rius de la demarcació. Concretament, les jornades de l’Aigua, dintre d’estes setmanes, han tingut lloc entre el 25 i el 26 d'abril i s’hi han afrontat els reptes de la gestió de l'aigua en un context de crisi climàtica com l'actual.
En el cas de l’Ebre, els ponents que van participar en el debat, celebrat divendres al moll de la Costa i moderat pel periodista Esteve Giralt, han estat Albert Vilalta, membre del grup promotor de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua, una iniciativa conjunta dels Col·legis d’Enginyers Agrònoms, d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, d’Enginyers Industrials, i del Col·legi d’Economistes de Catalunya nascuda l’any passat; Narcís Prat, catedràtic i professor emèrit d’Ecologia de la Universitat de Barcelona, a més d’una veu de referència en el món de l’ecologia amb relació a la gestió de l’aigua i la Nova Cultura de l’Aigua; i Carles Ibáñez, cap del departament de Canvi Climàtic de l’Eurecat (Centre Tecnològic de Catalunya). A la taula, per tant, un expert de perfil tècnic i dos experts en l’àmbit científic.
El punt de partida del debat va ser una exposició de les diferents visions sobre l’estat actual del riu Ebre. En este punt, Vilalba va fer referència a la millora, pel que fa a volums de cabal, que ha presentat enguany l’Ebre respecte a l’any passat, fent també apunts als problemes de salinització del delta, també pel que fa al manteniment de la línia de la costa i la pressió de tot l’àmbit davant la manca de sediments. Més taxatiu va ser el professor Narcís Prat en esta qüestió, apuntant directament a la confusió i manca de consideració cap a les veus científiques per part de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre: “La CHE ens diu que en un 70% està en bon estat, però si fem cas als científics està malament, per diferents motius”, va assegurar, tot afegint: “El que diu la CHE i la realitat no tenen res a veure”. Carles Ibáñez va destacar la part positiva: “En aspectes de qualitat s’ha millorat en els últims vint-i-cinc anys, no en tot, però en termes generals sí”. Per contra, “hi ha hagut una reducció progressiva de la quantitat, més irregular això té implicacions en ecologia i en els usos”. A més, va afegir “no tenim sediments, al tram final no queda ni un gra que arribe al delta i les expectatives del canvi climàtic apunten a una reducció progressiva de cabals i més irregulars”. D’altra banda, va reclamar la restauració del bosc de ribera i la millora de la connectivitat entre masses d’aigua.
Arribats a este punt, els participants van abordar una de les qüestions clau que afecta a l’estat del riu: el cabal. Prat i Ibáñez van coincidir en el fet que actualment el cabal fixat com a mínim al riu és molt més Baix del que caldria, i que la determinació en els plans hidrològics ve marcada pel cabal necessari per a refrigerar les plantes nuclears d’Ascó. Pel que fa als sediments. Tots dos van recordar que fa dècades els estudis científics, i més recentment l’ACA, van fer una proposta de cabals ambientals que no s’ha acabat complint, per manca de voluntat política. “Està estudiat, però ignorat per part de qui ho ha d’incorporar al pla hidrològic”, va apuntar Prat. Amb una advertència, per part d’Ibáñez: “Al final si a un riu li treus més d’un 40% de l’aigua del seu cabal natural comença a tenir problemes greus i ara estem així, i en anys secs molt més. Estem en un panorama de cabals mínims que van al 5 o 10% i de vegades ni es poden ni complir perquè no hi ha mínim”.
La interconnexió, al centre del debat
El fons del debat va arribar en el moment de plantejar solucions davant la necessitat d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, el context actual marcat pel canvi climàtic i l’afectació que té sobre els recursos hídrics, i el plantejament de resoldre el període de 4 o 5 anys en què no hi haurà suficients alternatives amb la interconnexió de xarxes. Sobre esta qüestió es van plantejar les principals discrepàncies. D’una banda, Vilalba va defensar la seua necessitat per poder garantir aigua suficient a Barcelona mentre no estiguen enllestits els projectes de reutilització i dessalinització pendents. Mitja dècada en què defensen esta interconnexió , segons va repetir amb insistència, per cedir un”un 1% del cabal del riu i de forma puntual”. Llavors, va recordar, la infraestructura quedaria congelada per episodis d’emergència al nord o al sud: “Hi ha actualment un dèficit per bé que els consums ja són ajustats, parlem d’un dèficit real de 100 hm3 que quedarà solucionat en cinc anys gràcies a les noves tecnologies, i el que proposem és que mentre això no passa, atés que tenim la concessió sobrant del minitransvasament, podem aprofitar este excedent i quan en estos anys quede el tema solucionat la connexió dixa de portar aigua i queda fixa per a casos puntuals”, va exposar.
Respecte esta qüestió central, tant Prat com Ibáñez van dissentir respecte al tercer convidat. Prat, d’una banda, negant la major: que no hi haja marge per a l’estalvi ni mesures alternatives vàlides que contemplar de forma prioritària: “Això de la interconnexió és més vell que anar a peu. Hi ha dos solucions: o estalvi nous recursos. A Barcelona han baixat el consum a 100 litres persona i dia però potser es pot abaixar més amb aigües grises i pluvials, hi pot haver marge i com a nous recursos, tenim la dessalinització i la regeneració”, A més, va recordar que també cal una gestió del territori des d’una visió global i tenint també en compte els factors socials i ecològics, no només tècnics.
En la mateixa línia, Ibáñez va defensar que fins i tot “en la mesura del possible cal reduir els transvasaments” actuals. “En el context climàtic actual ens podem trobar en l’escenari que la majoria de rius pràcticament s’eixuguen, perquè anem cap a un context similar al que tenim al sud d’Espanya o al Marroc, i aquí cal tirar de dessalinització i de regeneració i intentar revertir els transvasaments per a que cada conca tinga garantits els seus recursos interns”.
“Jo parlo d’un problema immediat, temporal -va replicar Vilalta- perquè passarà que hi haurà restriccions a la indústria i en general. Tenim transvasaments que han salvat l’activitat del país, el Ter amb Barcelona i l’Ebre amb Tarragona, i aquest 1,5 m3/segon disponibles del minitransvasament no son més que un 1% del cabal que baixa per l’Ebre”. A més llarg termini, però, hi havia el punt de trobada: “Tindrem menys aigua però nous recursos que compartim: la regeneració i dessalinització”, apuntava. I fins i tot el replantejament del model hidrològic actual, i un dels aspectes feia referència al model agrícola, per fomentar regadius a conreus destinats al creixement d’una ramaderia per a l’exportació, un sistema de gran consums d’aigua que podria haver de ser replantejat, van sostenir.
Ibánez va plantejar també una mirada solidària cap als problemes que se li plantegen al delta en els propers anys, enlloc de mirar-lo com una font extractiva sense conseqüències. Les previsions del canvi climàtic, va apuntar, poden semblar alarmistes però són realistes, i apunten a pujades de tres metres d’aquí a un segle, en les previsions més optimistes. Per això ell i Prat van reclamar una gestió dels sediments a tota la conca. “A principis dels anys 2000 ja es va plantejar un estudi per fer aportacions, però cal amollar cabals, i la CHE no ho fa, i el que fa és més estudis que ja té, i anar-los repetint”. “S’ha de fer una nova política de gestió d’embassaments i de sediments, és obvi, des d’una visió integrada, i també és obvi que els costos de no fer-ho superen els beneficis. Hi ha molts impactes de no fer això”. Prat també va recriminar que a la Taula de Consens del Delte no estiga representada la comunitat científica. En este sentit van lamentar que Malgrat les aportacions que fan i difonen respecte a la situación ecològica que afecta tots els sectors, no se’ls face prou cas.