La regió de Quebec és de llengua majoritàriament francesa i la seua cultura és profundament francòfona. Molts dels que hem tingut la sort d'estar a la ciutat de Quebec, hem tingut la sensació de que no estàvem en una ciutat del continent nord-americà, sinó que estàvem en una ciutat europea posada, com per casualitat, en la costa est del Canadà. Les seues muralles, les seues cases, els carrers, l'ambient, donen aquesta impressió. La regió de Quebec té 1,3 milions de quilòmetres quadrats, 8 milions d'habitants, un 65,4 % de població activa i un 8% d'atur (2010). Des del punt de vista industrial, destaquen els sectors aeroespacial i de l'alta tecnologia.
A casa nostra, després de l'11 de setembre va vindre el 25 de novembre i el paisatge després de les eleccions és que els 3.572.319 vots que van anar a les 18 candidatures que es presentaven, al voltant de 2.150.000 (el 60%) van ser per a partits que estan a favor del dret a decidir, que els han donat 87 diputats (64,4%) al Parlament. Això amb una participació excepcional que va fregar el 70%, 10,78 punts percentuals superior a la de fa dos anys. Dels 550.000 vots més que es van enregistrar ara, el 70% (uns 385.000) van ser per als partits favorables al dret a decidir, i el 30% restant (uns 165.000) per als que no ho son. Els partits favorables al dret a decidir sumen, com acabem de dir, el 60% dels vots; però el 2010 ja sumaven el 58%, és a dir, que amb un increment de més de 10 punts en la participació només han obtingut en 2 punts més en el percentatge de vots.
Es poden fer moltes interpretacions de la manifestació històrica de la Diada, i moltes, però potser ja no tantes, dels resultats que van donar les urnes l'últim diumenge de novembre. Una interpretació possible és que es va fer una lectura massa optimista d'aquella manifestació. Grandiosa com va ser, havia de ser necessàriament plural, tant des del punt de vista de classe, com d'edats, com d'aspiracions. Per fixar-nos en una dada objectiva: hi havia molta gent jove, una part de la qual, no tenia divuit anys; i alguns que sí que els tenien, no van mai a votar.
Es probable que l'eufòria de la manifestació haja enterbolit el càlcul racional de la coalició governant i això l'haja portat a prendre decisions precipitades; la qual cosa li ha comportat perdre dotze diputats. El resultat final és que no s'han assolit els 90 diputats que l'ANC apuntava com a mínim per a iniciar amb garanties el procés.
Hem parlat de vots rebuts pels partits que durant la campanya han dit que promouran una consulta o un referèndum per a que els electors catalans decidisquen lliurement el futur del país. Suposem que la pregunta sigue: Està a favor de que Catalunya sigue un estat independent dins d'Europa? SI o NO. Els interrogants que ens podem plantejar avui són múltiples: d'aquell 60% quin percentatge votaria que sí?, un 80%, un 90%?; superarem el 70% de participació?; un 54% de vots favorables seria suficientment convincent? (perquè un 54% de vots afirmatius, amb una abstenció del 30% i un 2,3% de vots blancs i nuls, voldria dir que només el 37% dels electors han votat a favor de la independència). Tot això tenint en compte únicament el tema electoral i suposant per un moment que tots els altres factors siguen favorables.
Una conclusió intuïtiva a partir de la constatació de la lentitud amb la que evolucionen les estructures socials i les mentalitats collectives apunta a que un referèndum per decidir la independència convocat en el curt termini està abocat al fracàs. Seran necessaris anys de pedagogia, cap a dins i cap a fora, per fer que la independència sigue una opció amb possibilitats d'èxit.
Un gran estratega de fa dos mil cinc-cents anys afirmava que no s'han de plantejar batalles que no s'han de guanyar. Es podria afegir, però, que, si es considera que són necessàries, haurien de complir dos requisits: que s'hagi fet, prèviament, un càlcul racional dels costos i que siguen imprescindibles per aconseguir l'objectiu final.
