Joan Ferrando, portaveu de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia Foto: aguaita.catJordi Sebastià
Ara que sembla que els moviments sísmics al voltant de la zona de la plataforma Castor han baixat pistonada i l'alarma social produïda ha passat a un agradable segon terme em proposo explicar-vos la relació d'un dels portaveus de la Plataforma en defensa de les Terres del Sènia amb el poble on visc.
Quan va sorgir la Plataforma per a defensar el territori de l'amenaça que suposava, i com el temps ha acabat demostrant, ho era i ho contiuna sent van anar apareixent als mitjans de comunicació i encapçalant les protestes un seguit de portaveus. Un dia a les notícies del cap de setmana a la televisió va aparèixer un home amb ulleres, barba i una mica d'alopècia presentat com a Joan Ferrando. Ma mare, que ho estava mirant atentament, va dir amb cara de sorpresa i alegria.
- Joan "de Troes!"
Joan i la ma mare van viure tota la infantesa al mateix carrer, el Sant Ramon, enfront, a escassos metres, ella filla unica i ell amb uns quants germans més. Va recordar també com de més gran li va venir la vocació religiosa i que en destinar-lo a Alcanar va conèixer a una professora i va decidir penjar els hàbits i casar-se.
No puc arribar a imaginar tots els records i experiències van poder acumular, amb els altres nois i noies, de poca diferència d'edat, per aquell carrer, en aquella època i durant l'etapa més feliç per a la vida de les persones. Només us diré que a ella la va fer molt contenta veure'l al capdavant d'aquest moviment.
Pels volts de Nadal de 2007 es va convocar una manifestació a Tortosa contra les diferents agressions al territori i la gent del Sènia hi van acudir, amb les seves reivindicacions, pancartes i samarretes verdes. Jo hi vaig anar i a l'acabar els parlaments vaig apropar-me a l'escenari i ràpidament vaig allargar la mà per saludar-lo. Al principi no sabia qui era però em vaig presentar i em va agraïr la meva presència. Jo li vaig donar records de part de la meva mare i va somriure. Tothom content.
I es que a vegades, estimats lectors i lectores, entremig de les reivindicacions més justes hi ha vincles humans i personals que no ens podem arribar ni a imaginar.
Visca el Sènia i les Terres de l'Ebre!
