Encara en clau global, no hem d'oblidar que els Estats Units s'han salvat 'in extremis' de l'abisme fiscal. El primer ministre italià, Mario Monti, continua defensant les mesures d'austeritat en un país més que ofegat. Merkel canvia el discurs i ara diu que cal més flexibilitat. L'euro està en risc i tota l'economia trontolla. Les protestes per l'especulació financera es multipliquen. Creix l'atur... L'economia de l'eurozona està al límit: les últimes estadístiques de l'EUROSTAT indiquen que l'activitat comercial de l'últim trimestre s'ha reduït un 0,6 % i , així, en la recessió. Són tres trimestres consecutius amb caiguda del PIB.

Tot això pot semblar massa difícil de comprendre, fins i tot per a qui escriu aquest article, però quan arribo a casa meva i veig negocis que tanquen, persones a les quals els demoliran la casa perquè van comprar una poma enverinada, avis que han perdut els estalvis de tota la vida perquè, també enganyats, han signat documents incomprensibles... parents pagesos que perdran la collita d'olives perquè els arbres han florit massa d'hora i després el vent s'ha endut la flor... famílies que viuen al límit i fan equilibris impossibles per arribar a final de mes (si és que hi arriben)... funcionaris que es queixen perquè els retallen un sou que molts altres voldrien... Quan veig tot això, veig i penso i sento que estem malament. Molt malament. I sento ràbia i indignació.

Vivim en una crisi enorme, duríssima, profunda i global. Econòmica, per suposat, però també de valors. Em pregunto quin és el futur que ens espera si les noves generacions es forgen en aquesta desesperança i desesperació. I és aquí, just aquí, on em faig la gran pregunta: qui té la clau de la caixa?

I la tenim nosaltres. Com a individus i ciutadans. Com a veus autoritzades a protestar i a denunciar qualsevol situació injusta. Com a electors que atorguem legitimitat a uns governants que, acomplint el nostre mandat, haurien de respondre a la gran tasca que se'ls encomana. I llavors t'adones que tot el mateix sistema està corrupte. Que els interessos individuals, les enveges, els afanys diversos i els tripijocs han convertit en monstre la política. I el pitjor de tot és que no dic res de nou. Però vull dir-ho. He de dir-ho. Perquè la clau de la caixa la tenim nosaltres i som els pobles els qui hem de dir prou. De nosaltres depèn que tinguem la clau de la caixa. I que aquesta caixa sigui la de l'esperança. Mai més la caixa dels mals.

Fa més de dos mil anys que es va formular la filosofia aristotèlica i aquell pensador grec ja deia que hi ha un ésser en acte i un en potència. Cada humà és aquests dos éssers: el que demostra que és mitjançant els seus actes i el que porta en una llavor interior. Només fa falta, doncs, que deixem germinar el canvi.