Uns pastors sense ramat són com un riu sense aigua i aquests havien estat els primers en fugir després de veure com aquest any deixava de rajar la font que donava vida al riuet. En no funcionar el molí, els segadors també van deixar la feina que consideraven inútil perquè no tenien on portar el blat. El mateix va passar amb el ferrer i el seu cavall, el forner i els seus aprenents i la noia de la botiga de queviures, que en no tenir les llums d'altres anys s'havien quedat a fosques,tancant per tant els seus negocis.
Què havia passat per arribar a aquella situació? Doncs que tot s'havia precipitat, pot ser massa i tot, des d'aquell dia en què van sortir a manifestar-se per reclamar els seus millenaris drets. Des de dalt, de sobte, d'un dia per un altre, els havien deixat sense raó de ser, sense un futur, vaja...Van cridar que aquella no era la funció per la qual havien estat creats, i van sortir a protestar...les conseqüències? El mossos de la guàrdia de la petita vall van sortir a repartir llenya, la mateixa que dies després deixarien abandonada els llenyataires, amb el resultat d'uns quants ferits i la lletera, aquella noia que es passava la vida al mig del pont, fent comptes del que compraria amb la seva llet, va perdre un ull per culpa d'una pedra llençada amb fona per un guàrdia sense escrúpols.
Allò era intolerable, després de segles de segar el blat a l'hivern, de pescar a un riu sense peixos,de portar les ovelles per muntanyes de suro,o cartró, dormir de dia i de nit a la suposada calor d'un foc que no crema, o ferrar el cavall sense descans, després de segles de voler creure en alguna cosa, allò pel qual un estudiós havia arribat a una conclusió pot ser per a ell mes exacta del que deia l'Historia- deixava a tots sense raó de ser. No van poder raonar amb ningú, no va ser escoltada cap suplica per què tot continués com sempre. D'acord, tot havia quedat obsolet després de tants de segles, ho comprenien, però...per què ara i amb la crisi que assola el aquest tant descregut món?
Bé, he dit al començament que a la vall no quedava rastre de vida, però no és cert. Al pessebre que tenia penjat el cartell de "Es Lloga" quedava el bou, la mula, companyada d'aquest tota la vida, se l'havien endut els inquilins naturals que, espantats, havien fugit a Egipte després que l'animal cornut es tornes boig escridassat sense cap mena de 'wertgonya': "Que ell es creixia amb les critiques". Allò, per als atemorits inquilins era pitjor que l'amenaça bíblica que els tenia preparada l'amo del palau reial, temerós de ser destronat per un nouvingut assenyalat per una estelada celestial.
Rere el pessebre, un altre ésser viu, amagat com sempre i aliè al que passava, cagava i cagava. Allò seu no tenia fi, amb els anys que portava a aquell amagatall les havia sentit de tots els colors. "Que si el pessebre el tombaven. Que si vendrien la mula i no tindríem estel o com es digués, després, que si els Reis no eren d'Orient, que eren d'Andalusia..." Però allò que cridava el bou,no ho havia sentit mai, així que aixecant-se els pantalons després de segles portant-los més avall dels genolls,el caganer s'aixeca i diu: "Tota la vida torcant-me lo cul amb terrossos i que ara tingue que anar a buscar paper per fer callar un bou mal parlat...a la merda tot, jo també m'hem vaig!".
La vall quedar buida sense temps ni per a què caigués un gra de farina, o falsa neu. No sabem si aquest, lo cagon, es va anar a Egipte,o Sebastopol, no va dir res, com els altres, el pastor, el forner,etc Tant anys cagant i ara només cridava que volia ser independent!
