Perquè això del reconeixement està molt bé i alimenta molt l'autoestima. Però és una alegria que no significa res en particular i que s'extingeix amb notable velocitat, la qual cosa causa nova decepció (ja saben, tant soroll per res...) i encara ens incrementa el mal humor.
I no és que ens fem expectatives massa elevades. És que ens les fem equivocades, que no és ben bé el mateix. Ens passa amb l'Euromed. Que se n'aturi com a mínim un al dia... Sí, i si s'atura amb un horari que no serveixi per a res? Perquè l'aturada de l'Euromed és una bona idea per poder anar de forma ràpida i còmoda a Barcelona (o a València, se'ns obririen moltes possibilitats), però que es converteix en inútil si no ens deixa a dos quarts de 9 del matí al Passeig de Gràcia. I, per descomptat, un tren ràpid al dia, o mitja dotzena, no és la solució al desastre dels trens de mitja distància, per molt que ens ho pensem. Ara, hi ha més de mitja dotzena de trens ràpids i n'hi ha prou de mirar els horaris i les tarifes per constatar que poc profit pràctic en podem treure...
Això sí, si algun dia l'Euromed s'atura a l'Aldea, rebentarem de la satisfacció i l'orgasme collectiu ens durarà un any seguit, encara que ens serveixi per a la inutilitat d'anar a berenar a Barcelona i tornar l'endemà. Lògicament, abans d'un any Renfe l'hauria suprimit per falta d'usuaris i no se'ns acudiria pensar altra cosa que que tothom és molt dolent i no ens estima. És més fàcil i còmode, és clar, que assumir que ens vam equivocar de reivindicació, posant per endavant el "reconeixement" que la utilitat.
Per coses i actituds com aquestes, que conec per ser de l'Ebre, però que em miro des d'una distància saludable que em dóna molta llibertat per esplaiar-me, necessito que algú m'expliqui exactament perquè serveix això de reserva de la biosfera. Perquè pel que llegeixo a la premsa en calent, es tracta, segons la Unesco, d'afavorir la recerca interdisciplinària, alenar el reforçament de capacitats, reduir la pèrdua de biodiversitat i tractar els seus aspectes ecològics, socials i econòmics. Tots ells nobles objectius, però que no signifiquen exactament res. En realitat, dubto que es puguin encabir més tòpics en tan poques paraules.
L'esclat d'alegria declarativa d'institucions, partits i altres cuques vivents té semblant buidor: oportunitat, revulsiu, segell de qualitat, impuls, marca, valor afegit per als nostres productes, difusió internacional..., sense oblidar el beneït reconeixement ni dos verbs d'encefalograma pla com "potenciar" o "dinamitzar". I no signifiquen res perquè al darrere no hi ha un euro de pressupost, ni una línia d'actuació quantificada econòmicament, llevat d'una remota possibilitat de subvencions que s'han de demanar... en un moment que els ajuts mediambientals han estat retallats en un 30 % de mitjana...
L'únic que aporta, de moment, la biosfera és "reconeixement". I sense negar que algun efecte induït podrà generar en el futur, invents com aquest em recorden els que ja ens intentaven colar fa més de trenta anys quan un servidor era un periodista novell que tenia la gosadia d'escriure als diaris quan encara no s'afaitava. Aconsello de tot cor analitzar l'evolució de les Terres de l'Ebre en termes demogràfics i de PIB en les darreres tres dècades, comparant-la amb la de la resta del país. Podran comprovar la impressionant aportació d'enganys del rap com l'aqüicultura o la navegació de l'Ebre. Sort que, en contra del que ens deien, no ens hi anava la vida...
Hi ha fotos que són autèntiques icones. Per exemple, la del brindis amb cava perquè ja havíem estat reconeguts per la Llei de Vegueries, quan la Llei en qüestió no va arribar ni a entrar al Parlament, ni tenia cap possibilitat de superar el filtre del Tribunal Constitucional, com va demostrar la sentència de l'Estatut. A qui hauria de doldre aquella postal, primer que a ningú, hauria de ser als que hi sortien. Bé, si tenen allò que en espanyol anomenen 'vergonya torera', que potser no. Però a mi el que em preocupa no és que uns polítics es facin una foto abans d'hora. Conec raonablement bé aquest gremi i sé com funciona, i en el fons són fotos que resulten inofensives, perquè la gent ja està tan escarmentada que en fa un cas molt relatiu. No, em preocupa bastant més que ens creguéssim que els històrics abandonament i postergació havien arribat al final, per una llei que no posava un euro ni una competència sobre la taula, i que no tenia futur. Però que ens "reconeixia", això sí. No vegin quina alegria.
Però l'endemà de l'última victòria del reconeixement ebrenc els trens ja arribaven a Barcelona en tres quarts d'hora menys i el bitllet era regalat. I tots els exiliats laborals vam poder tornar, amb l'Euromed, per descomptat. Podíem tornar perquè a l'Ebre l'atur havia desaparegut d'avui per a demà i florien les ocupacions qualificades i amb bons salaris. I els problemes de gairebé dos segles, inclòs el pèrfid centralisme barceloní i tarragoní, s'havien resolt gràcies a la fórmula Lourdes (vull dir que per miracle, descreguts). Fins i tot s'havien abandonat, en comptes de blindar-les, pràctiques bàrbares com els correbous (ai, no, que això és impossible)... Jo fa molt que visc al Penedès, però crec que per l'Ebre encara s'usa l'expressió "contents i enganyats".
A Catalunya, a la gent de l'Ebre ens tenen per una mena de reserva índia. És una obvietat alimentada per uns quants elements que han decidit fer negoci d'un tipisme de cartró pedra, però que pel que sembla agrada als pixapins de la capital. Sí, tocar el guitarró és tan fàcil com aquest victimisme que fa més mal que el propi abandonament i la manca d'inversions. Que ja és dir. Això de la reserva de la biosfera no ha pogut deixar-ho més clar. Com si l'invent l'haguessin promogut des de la plaça de Sant Jaume.
Per a mostra, un botó. Saben com ha il·lustrat sonorament Catalunya Ràdio la notícia de la declaració com a reserva de la biosfera? Amb el "De Roquetes vinc, de Roquetes baixo". I consti que no tinc res contra la jota ni els seus intèrprets. Només pensava en les òperes que va escriure el compositor tortosí Felip Pedrell: autèntica cultura de nivell internacional, que freguen en alguns casos la qualitat de Wagner o de Verdi, però que tenim absolutament oblidades.
No, ens va el guitarró, en la pitjor accepció de la idea. Per comoditat o per mandra, que no sé què és pitjor. No tenir enemics seria massa cansat. Gaudeixin del darrer i enèsim reconeixement, mentre els duri l'alegria. És l'únic de clar que en trauran.
