L'artista Mariaelena Roqué preparada per a l'actuació, a Deltebre. Foto: Sílvia Berbís Una cadira d’ombres eròtiques estilitzades pel sol del crepuscle plantada enmig del cercle que forma una corda negra i espessa, envoltant una nina usada. Dos tacons impossibles es claven al ciment del pati posterior de l’antiga càmera arrossera de Deltebre. Una carreta de sostenidors de colors penjant i una barca al sec que exhibix cossos estranys algun dia pescats. Un poema visual surrealista que cadascú interpreta com vol, com sent. De sobte arriba, de pressa, potent, entremaliada, transgressora, sensual. Desprèn olor de sàndal i vainilla quan se solta la melena. S’asseu, espatarrada, al mig de la cadira, i l’escena ha pres ànima de boueta.
Mariaelena Roqué, una artista catalana-veneçolana que s’ha quedat a viure fa anys a Les Cases d’Alcanar, trascendix del seu propi cos. Treu l’estómac, la veu, llença els cabells a l’aire, el cor, dixar fluir les idees lliures del cap, estira les mans i els peus per no ofegar-se, per provocar, per fer reflexionar. Crea art i l’acompanya per dibuixar un tot escenogràfic trencador. Tant fot si és per a una gira per Bogotà, en una il·lustre exposició a Lyon, en una performance a Caracas o al patí de la càmera arrossera, quan té alguna cosa a dir, sempre, s’hi aboca de cap. Potser haurieu pensat que les putes de carretera i els caragols maçana no tenen vincles en comú. Serà que no us hi heu parat a pensar. “Les ‘dones putes’ estan esclavitzades. És que ningú es posa a pensar de què estem parlant? Tots els dies en desapareixen. No és una situació accidental. Hi ha diners darrera de la prostitució i màfies, i amb tot, aquí estan, a la vora de la carretera N-340 i hi passem pel costat i les mirem o mirem cap a una altra banda”, afirma rotunda com és ella, amb els ulls clavats com un interrogant directe al cervell. I els caragols maçana?. Una altra invasió fruit del comerç absurd d’espècies, de vides, animals i humanes. Uns ens devoren els camps d’arròs, el paisatge, els altres, la consciencia,les entranyes.
Al conte que ha ideat per a la seua performance al Festival Bouesia, precisament les ‘dones putes’ acaben salvant els arrossaires del delta després d’embadalir els caragols maçana fent l’amor mentre es prepara la gran matança amb aigua salada. Mariaelena ho explica modulant el to de la veu, creant paraules, ideant ritmes a través del so i la reiteració, i al seu voltant, escolten els grans com els nens. Senten i riuen. “Luego apareció, otra dona puta, y otra, y otra, multiplicándose como ous rosa del caragol poma. Quienes eran esas dones que no eran bou-dones?” …
No és casual que les víctimes del sotmetiment acaben sent les grans heroïnes. És un conte que acaba feliç, i clar, té moralitat: “Cal acabar amb el comerç de persones humanes i d’animals”. És una història que reflexa el seu discurs com a artista. “L’artista és material viu que ha de mirar cap a fora i pronunciar-se sobre el que veu. Pot utilitzar els elements visuals, l’art, o la paraula, l’important és comunicar”, assegura. I naturalment, el contingut. “Sóc realista i crec que estem en temps de decadència absoluta. No hem de menyspreuar la gent per treure-la de l’embadaliment, cal educar. Sóc optimista perquè estimo viure i crec en el poder de la gent, però cal un nou ordre mundial perquè hem embogit i ara, amb este cop de la crisi, tinc grans esperances davant les noves i grans accions culturals que estem vivint, en un èxode ultra-local que ens unix”.
