Làpida de la tomba on reposen les restes de Sebastià Joan Arbó, a la Ràpita. Foto: Sergi Aznar

Benissanet, la Ràpita i Gandesa han tingut l’honor de donar sepultura als seus tres fills respectius més il·lustres. Ascó, Corbera d’Ebre i Tortosa, no. En estos sis municipis van néixer algunes de les personalitats més rellevants que han donat les Terres de l’Ebre al món de la literatura, la música, la medicina, l’ecologisme, la política i la teologia. Però amb l’excusa de Tots Sants, no seria fàcil deixar-los unes flors. Amb este reportatge, aguaita.cat els fa una curta visita per rememorar la seua vida i mort. Ells són els morts il·lustres de l’Ebre, amb tombes no sempre properes. Fins i tot una resta a l’exili.

Felip Pedrell, pare del nacionalisme musical, en una fosa comuna al cementeri de Sant Gervasi
Fill de Felip Pedrell i Casado i Maria Sabaté Colomé, va néixer el 18 de febrer de 1841 al carrer del Replà, núm. 16, de Tortosa, tal com ho acreditava una placa abans que s'ensorrés el 18 de març de 2011. Este musicòleg, figura cabdal del nacionalisme musical a l'Estat i mestre de Manuel de Falla, Issac Albéniz i Enric Granados, a més de pedagog musical, fundador dels estudis de musicologia a l'Estat, i un dels introductors de la música de Wagner, va morir el 19 d’agost de 1922 a Barcelona. “Va ser enterrat al cementiri de Sant Gervasi, en una tomba en al qual també ja reposaven la seva filla, Carme Pedrell, i una fillola seva, Elisa Alonso. Però l'any 1944, els descendents colaterals que li quedaven a Pedrell van deixar d'abonar les taxes de la sepultura. El 1990 es va va embargar el nínxol per falta de pagament, i les restes de Pedrell van fer cap a una ossera comuna, explica Toni Gallardo, guionista del curtmetratge sobre la vida del mestre que s’ha rodat a Tortosa. L'Ajuntament de Tortosa va intentar recuperar les restes de Pedrell, tal com es fa fer públic en motiu del 75è aniversari de la mort de Pedrell, però ja va ser impossible localitzar-les.

Arbó, traslladat de Montjuïc a la Ràpita, on va néixer
“Em sento arrossegat molt lluny, cap a l’altura, en un impuls vertiginós, em sento portat dolçament a través dels espais il·luminats entre el rodar dels estels, per la vastitud dels espais siderals”. Este fragment de ‘L’inútil combat’, escrit el 1931, està gravat a la làpida negra ubicada al carrer principal del cementeri de la Ràpita que presidix la tomba on està enterrat Sebastià Juan Arbó. L’escriptor rapitenc, nascut el 28 d’octubre de 1902, va morir a Barcelona el 2 de gener de 1984. “A conseqüència d’una aturada cardíaca, produïda per un atac d’asma, va morir ahir al seu domicili de Barcelona el novel·lista, biògraf, dramaturg i periodista Arbó, als 81 anys d’edat”, informava la crònica dels diaris de l’època, l’endemà. De fet, va estar enterrat a Montjuic durant molts anys, però a principis dels anys 2.000, amb consentiment de la seua filla, va ser exhumat, incinerat, i traslladades les restes a la Ràpita, on van rebre sepultura en un acte al que va assistir l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol. Arbó va deixar com a llegat obres com Terres de l’Ebre, Martín Caretas, Sobre las piedras grises, L’espera o La masia.

Carranza, referent de l’ecologisme català, descansa al poble on es va auto exiliar
Joan Carranza i Balsebre, primer alcalde democràtic d’Ascó i referent de l’ecologisme català, va néixer a Ascó el 1928 i va morir el 1997 a Santa Coloma de Farners. Este era el poble on on vivia el seu bon amic Pere Carbonell, qui el va ajudar a buscar casa quan va decidir abandonar per sempre la seua residència a Ascó, acompanyat de la seua dona i el seus nou fills, entre ells l’escriptor Andreu Carranza. Sastre de professió, Carranza junt al capellà Miquel Redorat, el cronista Carmel Biarnés i el pagés Ramon Tarragó, van conformar el nucli dur del moviment antinuclear que aviat s’estendria arreu del país. L’abril vinent farà disset anys que va rebre sepultura Santa Coloma de Farners, en un exili auto imposat i decidit abans que comencés a funcionar la primera nuclear d’Ascó, el 1983, any en què va perdre les eleccions davant el candidat pronuclear Tomás Biarnés. “Juanito Carranza, lo sastre de Babel, va ser un romàntic, un cristià de la teoria de la lliberació que anava pit descobert contra el monstre nuclear i se'l van carregar…”, recorda el seu fill Andreu. El 26 de setembre de 1997 li va ser tributat un homenatge pòstum al Pati Llimona de Barcelona.

El cementeri de Montjuïc guarda les restes del metge i bacteriòleg Dr Ferran
L’il·lustre metge i bacteriòleg Jaume Ferran i Clua, nascut a Corbera d’Ebre l’1 de febrer de 1851, ha estat la personalitat més important en el camp de la investigació que han donat les Terres de l’Ebre. Fill del metge del poble, va estudiar a Tortosa, on també va exercir i es va començar a interessar per la bacteriologia i les investigacions del Dr. Pasteur. L’Ajuntament de Barcelona el va comissionar per anar a estudiar els mètodes de prevenció del còlera, una epidèmia que aquells anys havia causat 3.500 morts a Marsella. Allà va aconseguir unes mostres del bacil que va posar en cinc flascons amb la intenció de portar-los a Catalunya per provar una variant del mètode de vacunació de Pasteur, però a la frontera va ser detingut i només va aconseguir introduir al país un dels flascons, amagat al mitjó, i amb els bacis que contenia va elaborar un vaccí contra la malaltia. Durant la seua prolífica vida dedicada a la medicina i la recerca, va elaborar també el vaccí antitífic, l’antiràbic i un altre contra la tuberculosi. El Dr Ferran, però, va ser un científic incomprès i discutit a Espanya, i per contra molt apreciat i reconegut per la ciència europea. L’any 1921 va morir a Barcelona, on reposen les seues restes, al cementiri de Montjuïc.

Marcel·lí Domingo, una mort sobtada a l’hotel Terminus de Tolosa
La sobtada mort de Marcel·lí Domingo a l’hotel Terminus de Tolosa, ciutat on estava preparat per fer un míting, va aixecar algunes suspicàcies, sobretot entre alguns familiars, que mai s’han arribat a confirmar. Era el 2 de març de 1939, faltava poc per acabar la guerra civil, de la que havia marxat poc abans com tants altres dirigents camí de França. Avui, qui fou ministre d’Instrucció Pública –tasca de la que destaca el seu afany i determinació per obrir escoles i millorar la formació- i també d’Agricultura en diferents etapes entre el 1931 i el 1936, rellevant polític defensor del republicanisme federalista i de la justícia social, està enterrat al cementeri de Terre-Cabade de la ciutat francesa. Marcel·lí Domingo és tortosí d’adopció, però va néixer a Tarragona el 1884. De fet, es va traslladar a la capital del Baix Ebre el 1904 per exercir de mestre i periodista polític. “Si alguna cosa hagués de destacar de la seua personalitat és el gran magnetisme que tenia, capaç d’agrupar molta gent al seu voltant, i la gran estima que li tenien els tortosins, com li van demostrar en una rebuda multitudinària quan va arribar a la ciutat en tren després d’haver estat empresonat”, recorda el senador socialista Joan Sabaté.

Mossén Manyà, als peus de la Verge de la Foncalda com era el seu desig
“Va ser mestre de varies generacions, teòleg i canonge, un gran intel·lectual a qui visitàvem a la ‘muntanyeta’ de Tortosa on vivia, represaliat i catalanista, el bisbe de les esquerres…”, recorda l’escriptor Xavier Garcia. Mossèn Joan Baptista Manyà, nascut a Gandesa el 1884, és una de les màximes figures teològiques, literàries i del pensament a les Terres de l’Ebre. La seua tasca catalanitzadora en èpoques tan convulses com la guerra civil i la postguerra el va enfrontar a un organisme eclesiàstic aliè a la seua intel·lectualitat i ment oberta, un fet que el va empènyer al seu particular “exili interior” a la “muntanyeta”, a dos quilòmetres de Tortosa, en una casa envoltada de pins i garrofers. Mossèn Manyà va morir un 22 de desembre de 1976 i va caldre el permís del Vaticà per autoritzar que fos enterrat, com era el seu desig obcecat en els últims anys de la seua vida, darrera l’altar del santuari de la Foncalda, a la seua terra. Una placa, vora la seua tomba, reproduix un fragment de Les meves confessions.

Artur Bladé i el xiprer que creix al cementeri de Benissanet
Benissanet és la vila natal d’Artur Bladé. Allí va néixer el 2 de març de 1907 qui seria un dels grans cronistes del seu temps i del seu país: “escriptor de l’Ebre català, cronista de l’exili”, tal com titulava l’exposició organitzada en motiu del centenari del seu naixement. “Ocupa un lloc central entre els escriptors que han fabulat, amb una dosi més o menys elevada de fantasia, sobre l'univers de l'Ebre, des de Sebastià Juan i Arbó fins a Jesús Moncada i Andreu Carranza”, afirmava sobre ell Magí Sunyer, professor titular de literatura catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Bladé va morir dos dies abans de Nadal el 1995, a Barcelona on residia i on va celebrar-se un funeral atapeït d’amics al qual també van asistir destacades personalitats del món polític català, especialment d’ERC. L’escriptor va voler ser enterrat al seu poble, al panteó familiar on hi ha també la seua dona i els seus pares, i davant del qual cada mes de març, es retroben els amics per llegir alguns textos i honrar la seua memòria. Arrelat a la terra com ell sempre va estar, al cementeri de Benissanet també hi creix un xiprer en honor seu.
  Fotografia història del funeral de Felip Pedrell. Foto: Cedida per Joan Ramírez Montserrat.