En aquesta mateixa línia paradoxal, és del tot inútil argumentar que els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu (article 57.3 de l'Estatut de 2006). D'acord amb aquest principi, ningú pot determinar el vot dels diputats; en conseqüència, no hi hauria d'haver sancions ni multes pel sentit del vot dels membres del Parlament.
En el complex moment polític actual sembla cada vegada més evident que Pere Navarro serà el dirigent socialista que liderarà la davalla del PSC en els propers temps. Després d'uns dubtes inicials en els quals el federalisme semblava una tercera via entre el catalanisme polític que sempre ha hagut dins del PSC i les tesis més "espanyolistes" del PSOE, que també han coexistit al seu interior, els darrers posicionaments porten a pensar que ha optat per defensar el punt de vista del PSOE.
Aquestes visions contraposades s'arrosseguen des dels mateixos inicis de la formació socialista. Els orígens del PSC, detalladament descrits per Gabriel Colomé en la seva tesi doctoral (El Partit dels Socialistes de Catalunya: estructura, funcionament i electorat (1978-1984). Barcelona: Edicions 62, 1989), els trobem el 1978 amb la fusió de la Federació Catalana del PSOE, el Partit Socialista de Catalunya-Congrés i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament. Els dos darrers, de vocació política catalanista, sorgiren de la integració d'altres petits grups i moviments, mentre que la primera representava l'estructura del PSOE a Catalunya. Durant tots aquests anys han conviscut aquests dos corrents polítics, amb nombroses i fortes tensions en moments puntuals. Ara estan en una d'elles, probablement de les més importants.
A l'error del posicionament del PSC en les votacions dels dia 23, que el van fer mereixedor de les lloances del PP cal malfiar-se'n molt, quan això passa, s'han d'afegir els errors que comporta la defensa d'arguments contradictoris, com darrerament està fent la direcció socialista. Un és el que ja hem assenyalat: la contradicció entre el programa electoral, que parlava explícitament "del nostre dret a decidir", i la votació. Un altre és intentar fer creure, com diu la seva pròpia proposta de resolució, que "el poble de Catalunya [...] podrà exercir el seu dret a decidir de forma acordada entre els governs català i espanyol". Un tercer argument contradictori, que aquí no té cap importància pràctica, però sí simbòlica, és el de la sobirania. Gabriel Colomé assenyala en el seu llibre que el PSC (llavors PSC-PSOE), en el moment de la fundació, es definí com a partit sobirà (i no com a federació del PSOE) "i, com a tal, decidia de participar en organismes comuns amb el PSOE"; si, per curiositat, consultem els actuals estatuts, comprovarem que en el preàmbul encara es manté aquesta noció de sobirania. La contradicció resulta evident: el PSC es declara sobirà amb relació amb el PSOE, però l'actual direcció nega la sobirania de Catalunya mb relació amb Espanya.
En aquest escenari ple de contradiccions, que només acaben de començar, cal elogiar la postura valenta de la diputada socialista Núria Ventura en negar-se a votar en contra del reconeixement de la sobirania de Catalunya. És un exemple de coherència i de reivindicació dels posicionaments personals. Un exemple necessari en aquests temps difícils i en temes tan complexos com els que té plantejats Catalunya actualment.
Foto: Parlament de Catalunya (Job Vermeulen). 2013. Votació del passat 23 de gener.
