Si l'ADN conté informació del que volem ser a la vida en l'àmbit laboral, al Lluc Vallespí la cosa li ve d'herència. I si el tema no és cromosòmic, ben segur que hi haurà influït passar les tardes a la fusteria, hores de calor sufocant a l'estiu i de fred rigorós a l'hivern, veient trafegar el iaio i el pare. Amb l'expertesa dels progenitors garantida, la cadena es perpetua amb este jove que representa la tercera generació de fusters d'este negoci familiar al Pinell de Brai.

Lluc té 21 anys i als 13, el pare, Josep, ja l'afaenava com a ajudant si tenia vacances a l'escola. Josep en té 52 i va començar ajudant el seu pare Batiste als 14 anys. El iaio Batiste va ser el primer de la família a l'ofici. A la dècada dels 50, un fuster del poble li va preguntar al seu pare si algun dels seus 4 fills no li podria fer d'aprenent, i li va tocar a ell. Des que va començar als 11 anys fins fa uns mesos –va morir el passat mes de març-, no se'n va allunyar massa mai de la fusteria.

Potser és un relleu natural, o potser l'atracció del Lluc, en ple segle XXI, per un ofici en declivi, és resultat d'haver respirat diàriament l'olor que desprén la fusta acabada de tallar als baixos del domicili familiar, davant la cooperativa del Pinell. O qui sap, potser és observar la dignitat d'una feina a la qual els predecessors van dedicar la vida. "La veritat és que no m'agradava estudiar, i quan va arribar el moment li vaig dir al pare que volia ser fuster, com ell, i em va dir que d'acord, però que m'havia de treure la titulació perquè no sabia mai si hauria de marxar a treballar fora de casa o no, així que vaig anar a Tarragona a fer l'FP dual, tres anys, i després vaig fer les pràctiques, abans d'incorporar-me amb el pare", explica mentre ajusta les portes d'un armariet de cuina. De tant en tant, deixa la feina i busca el barral que tenen penjat al cantó de l'entrada per fer dos glops d'aigua ben fresca.

Comandes funcionals, senzilles, però ben fetes

Aquí, a la nova nau de la fusteria Vallespí, a la part del darrere de la casa i de l'espai que va ser l'establiment del iaio, hi passen hores i hores junts cada dia. Emprenen tota classe de comandes: des de cuines a armaris de paret, des de finestres amb teles mosquiteres a baranes de balcons. Solen rebre encàrrecs funcionals, correctes, senzills, propis de la zona rural on treballen. Res és massa grandiloqüent, però tampoc massa fluix. Tampoc arriben grans comandes, ni es queden temporades sense res a fer. "Aquí no es noten massa alts ni baixos de feina, no hi ha pics molt marcats, sempre tens alguna cosa per fer, però a la gent no li agrada llençar els diners, al món pagés tenim esta mentalitat, es fan les coses quan tens els diners", explica Josep.

Als pobles, comenta, la gent s'ho mira bé abans d'emprendre qualsevol millora, no són gent de massa malgastar, això sí, les coses les volen correctes. I això és el que li va voler inculcar el iaio al Josep, i ell al fill. "El meu pare sobretot em va ensenyar que el més important és fer les coses bé, perquè no tot s'hi val, ha de quedar bé, tu has de sentir que està bé". Lluc també ha recollit el consell: "Intento fer el millor que sé, tenir una bona sensació i estar satisfet, cal ser crític amb tu mateix i enllestir les coses com han d'estar", comenta.

Satisfaccions i maldecaps

Esta satisfacció personal és, segurament, el que compensa els maldecaps d'un ofici com este en un negoci familiar, i més si tens 21 anys: "Estic content d'haver escollit ser fuster –afirma després de romandre en silenci uns segons demorant la resposta-, és cansat, però val la pena, m'agrada, però té algunes coses pesades, sobretot tot el que fa referència a ser autònom, perquè hi ha molts pagaments, has de fer feines d'administració, comandes, facturació... moltes coses més enllà de ser fuster pròpiament". Si només li calgués fer la tasca pròpia de fuster, l'aspecte més pesat el té clar: "Pujar i baixar escales", assegura. "Perquè pensa que per exemple aquí construïm l'armari, després l'hem de desmuntar, carregar a la furgoneta, transportar-lo a la casa on ha d'anar i normalment toca pujar cada peça per les escales... abans de muntar-lo ja estàs matat", comenta amb simpatia.

El negoci té altres dificultats evidents, sobretot si has d'entrar-hi de nou: "Avui dia calen moltes maquinàries, una despesa molt gran, entre polidores, angletadores, planejadores, trepants, serres, cantejadores... cal una inversió forta, i esta és una de les raons per les quals estos oficis es fan complicats a l'hora de donar-los continuïtat". Altres complicacions són burocràtiques: "El tema dels aprenents ha fet molt mal, perquè abans tots començàvem com a aprenents, no et pagaven, i el fuster en este cas podia tenir un ajudant a canvi d'ensenyar-li l'ofici, i este ajut potser li permetia agafar alguna comanda més, era una roda, però ara no pots agafar a ningú d'ajudant sense assumir un munt de pagaments, i no és viable moltes vegades, així que no es promociona la continuïtat d'estos oficis", lamenta Josep. "La prova és que a la meua promoció érem una classe amb uns 21 alumnes i en vam acabar 5, mentre de soldadors hi havia tres classes, voleu dir que calen tants soldadors?", es pregunta Lluc. Tampoc s'explica perquè no hi ha massa gent que opta per esta sortida laboral: "Entenc que hi ha oficis que es perden perquè no hi ha demanda, però el de fuster?", qüestiona

Aprendre entre generacions

El fet de treballar junts els permet aprendre l'un de l'altre. El més gran li trasllada el saber fer i l'experiència al més jove, i el fill té aptituds tecnològiques aplicables a la feina, com ara el dibuix de mobles amb aplicacions informàtiques. "En el tema del dibuix, el Lluc està més ben preparat", afirma el Josep. Però el més jove afegix: "Sí, però mira, ell ve i en dos minuts em plantifica este armari dibuixat a mà, que a més va modificant sobre la marxa en funció del que li demana el client", apunta mentre ensenya el dibuix del pare més que polit pintat manualment.

Josep està content de tenir el seu fill al costat, però amb ell al davant, ho dissimula una mica: "Estic molt content que un dels tres fills seguisca l'ofici familiar, però també he de tindre paciència", diu sense amagar un mig somriure i una mirada de reüll al Lluc. Com és que té paciència amb tu el pare, Lluc? "Bé, ja saps, perquè soc jove, i de vegades no tinc el cap centrat del tot, i em puc equivocar en algunes coses", admet tot acceptant els renecs del pare. "Tot és qüestió de pràctica, en 5 o 6 anys ja li haurà passat, tot necessita el seu temps", comenta Josep. Temps i estima per la feina, el secret d'allò que sempre volia Batiste, un treball ben fet.