Manel Raga és un cineasta i realitzador nascut a Ulldecona (Montsià) el 1985. És conegut per la seua trajectòria en el món del cinema independent, amb diversos curtmetratges seleccionats en festivals de prestigi com La Gallina a Venècia, Grbavica a Locarno i Homenatge a Judes al DocLisboa. També ha estat vinculat al cicle cinematogràfic Victòria & Savoy, que promou el cinema d'autor a les Terres de l'Ebre i ha estudiat a l'Escola de Cinema del mateix Béla Tarr. Parlem amb ell per saber-ne més sobre el prestigiós director i de tot el que es podrà viure este cap de setmana a Ulldecona, La Ràpita i Barcelona, en el marc del cicle de cinema d'autor. 

Entre els artistes convidats hi ha el reconegut cineasta hongarès Béla Tarr que estarà present diumenge 23 en dues projeccions especials: a les 12 h, a l'església de l'ermita de la Pietat d'Ulldecona, es projectarà La passió de Joana d'Arc(1928) de Carl Theodor Dreyer en format 35 mm. Béla Tarr presentarà aquesta obra mestra del cinema mut. Més tard, a les 18 h, a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita, es podrà veure La condemna(1988), dirigida pel mateix Tarr. Després de la projecció, hi haurà un debat amb el director.

A més, s'ha organitzat una paella popular a l'ermita d'Ulldecona per als assistents. Aquesta jornada és una oportunitat única per gaudir del cinema d'autor i conèixer de prop una llegenda del cinema contemporani. Després de l'estada ebrenca el Premi Honorífic D'A 2025 en reconeixement a la seua trajectòria cinematogràfica. A més, oferirà una masterclass exclusiva per a estudiants de l'ECIB, Escola de Cinema de Barcelona.

És la quarta edició del Cicle de Cinema Victòria & Savoy. Com va aconseguir que Béla Tarr visités Ulldecona i la Ràpita perquè la gent de les Terres de l’Ebre conegui de prop a aquest gran mestre del cinema?
T’entenc perquè fins i tot a mi em costa una mica d’explicar-ho si prenc una mica de distància sobre el que estem organitzant. Segurament aquesta visita no es podria entendre sense la relació personal que tinc amb Béla però, al mateix temps, la idea de trencar amb l’expectativa i de donar visibilitat a un tipus de cinema fora del lloc on sembla destinat a ser exhibit, - normalment molt lligat als circuits que marquen les grans ciutats - connecta amb el que el naixement d’aquest cicle cinematogràfic es proposava. La visita de Béla Tarr, que és un autor clau del cinema contemporani però que segueix sent un gran desconegut per al gran públic, exemplifica a la perfecció la voluntat que té el cicle Victòria & Savoy per reivindicar el cinema d’autor fora del marc al que sembla que s’ha de limitar.

Com a cineasta va marxar d’Ulldecona fins a Sarajevo per estudiar a l’escola de cinema que Béla Tarr obria a Sarajevo. Com van ser aquells anys i aquella experiència. Se sent un privilegiat per haver-ho pogut viure?
Em sento un gran privilegiat, sí. Crec que difícilment pot existir mai una escola com aquella. Mai oblidaré el dia en que els primers estudiants vam arribar a la film factory, entrant carregats de taules i cadires a un antic parlament que Béla havia reconvertit en la seua escola de cinema. Era un espai enorme i decadent, desproporcionat per als només 15 alumnes que formàvem part d’aquella primera promoció. La creació d’aquella escola subversiva, que més que educar, pretenia alliberar als seus estudiants i acompanyar-los en el desenvolupament de la seua pròpia expressivitat, ni obeïa a la raó ni s’ajustava a cap lògica acadèmica, només es podia entendre com un projecte absolutament personal. Béla estava tan implicat amb l’escola, com un director ho està amb la pel·lícula que està rodant. 

"Hem aconseguit coses aparentment impossibles com estar esperant a Béla Tarr a les Terres de l’Ebre"

Quan va decidir que volia ser director de cinema?
El meu camí cap al cinema mai ha estat en línia recta. Diria que els meus primers passos els vaig donar a partir d’algunes de les disciplines que el rodegen: a partir del dibuix, de la fotografia, de l’antropologia, de la literatura o de la meua afició per recol·lectar somnis... Durant anys, crec que he anat traçant un camí en espiral, on el cinema m’ha anat engolint poc a poc, on he anat creixent, aprenent i coneixent-me lentament, fins sentir que la meua verdadera passió era veure el món a través d’una càmera de cinema. 

Per què val la pena viure del cinema per damunt de qualsevol altra feina estable, que li ofereix?
Fer cinema és una elecció que em prenc molt seriosament, amb un grau d’exigència i compromís que són innegociables. Aquesta posició, fa que personalment hagi viscut moments molt gratificants i d’altres de molt difícils. I jo assumeixo aquest risc i entenc que fer el cinema que m’agrada està molt lligat a la lluita i a la resistència, però també sento que és un treball que s’hauria de valorar molt més. Poder viure del cinema no hauria de ser una quimera, hauria de ser un treball tan digne com qualsevol altre. I jo segueixo fent cinema perquè m’apassiona i perquè crec que s’hi ha de poder viure. 

"Fer cinema és una elecció que em prenc molt seriosament, amb un grau d’exigència i compromís que són innegociables"

La jornada de diumenge tindrà dos pel·lícules per compartir amb comunitat, La Passió de Joana d’Arc de Dreyer i La Condemna de Béla Tarr. Ambdues tot i ser de directors diferents donen una importància quasi protagonista al rostre, al primer pla. Repassant la seua pel·lícula La Gallina, també he trobat aquesta similitud amb l'importància del rostre que forma gairebé part d'un paisatge, un món, una història?
Efectivament, són pel·lícules on els rostres tenen una gran presència, són un paisatge en sí mateix, un món misteriós i impenetrable que la càmera intenta mirar d’a prop. A través de la càmera, a diferència de quan escrivim en literatura, és impossible accedir al què senten cadascun dels nostres protagonistes, a saber quin és el seu passat o a conèixer els seus secrets més ben amagats. Tot allò que no es veu, el cinema no ho pot verbalitzar, però en pel·lícules com La Passió de Joana d’Arc, els seus primers plans i els ulls de la protagonista freguen el miracle d’aconseguir-ho. 

A Ulldecona, que hi trobarem, a part del brutal binomi Béla Tarr i misticisme entre muntanyes de l’ermita de la Pietat?
Posarem en contacte a Béla Tarr i a Dreyer, veurem una de les millors pel·lícules de la història en 35 mm i ho farem dins l’església d’una ermita preciosa. Després només cal celebrar-ho, per això proposem fer una paella popular allí mateix. 

I a la tarda passi de La Condemna de Béla Tarr a l’auditori Sixto Mir de la Ràpita. Què ens en pot dir de la pel·lícula?
Crec que aquesta pel·lícula, que és clau en la cinematografia del seu director, és una molt bona oportunitat per aproximar-se al seu cinema. És a través de La Condemna que es revela per primera vegada l’estil inconfusible de Béla Tarr, on els llargs plans seqüència rodats en blanc i negre es tornen una constant i on el temps i l’espai fílmics prenen una nova dimensió. És una pel·lícula hipnòtica i desesperada, feta amb el cor a la mà, durant un període especialment complicat de la seua carrera. Però de totes aquestes qüestions, tindrem l’ocasió de parlar-ne amb ell, fet que em sembla una oportunitat única.

"En el cas de Béla Tarr, crec que és un autor que ja és patrimoni del cinema, és part de la seua història. El seu llegat queda per sempre"

Està nerviós per gestionar aquest salt endavant del cicle o satisfet i pensa que tot sortirà rodat?
Crec que abans de començar ja hem aconseguit moltes coses: coses impensables i aparentment impossibles com que estiguem esperant a Béla Tarr a les Terres de l’Ebre, o que el seu cinema o el de Dreyer continuen omplint sales, siga on siga. Portem molt de temps treballant perquè això siga possible i hem comptat amb el suport de moltes persones que han cregut amb aquesta idea (també del propi Béla) i el diumenge crec que només toca gaudir-ho. 

Se li ha fet justícia a directors com Béla Tarr en vida o el plorarem tots plegats quan serà massa tard?
En el cas de Béla Tarr, crec que és un autor que ja és patrimoni del cinema, és part de la seua història. El seu llegat queda per sempre. La projecció de La Condemna, és una bona oportunitat per entendre perquè.

I Manel Raga, director de cinema d’Ulldecona, quins projectes de futur té?
El Manel Raga director està ficat en el llarg procés de producció del seu primer llargmetratge... Es tracta d’una pel·lícula que tinc moltes ganes de poder-la compartir algun dia, entre d’altres motius, perquè es va començar a rodar quan estudiava a l’escola de Béla i he comptat des de llavors amb el seu suport. Esperem que en puguem tornar a parlar algun dia.