En els últims dies ha circulat amb força per les xarxes socials un mapa creat el 1897 que recull la divisió territorial de Catalunya en aquell moment, per termes municipals. A les Terres de l’Ebre, d’observar el mapa se’n desprèn una evidència: en l’últim segle i quart el mapa ebrenc va quedar trasbalsat pels processos de segregació. El terrabastall més gran en este període va ser per a Tortosa, que no només va perdre el mar, sinó gairebé la meitat del seu immens terme, però el Perelló també va quedar tocat.
Així que a banda de l’interès històric del propi mapa per la redistribució de l’administració local que les noves del moment van comportar sobre el disseny administratiu anterior, el mapa també té una interessant lectura posterior. I és que deixa palesos els canvis que hem tingut des d’aleshores fins a l’actualitat. Més d’un segle i quart en què a les Terres de l’Ebre, a diferència d’altres zones de Catalunya, no ha desaparegut cap municipi com a tal, però sí que s’ha donat el fenomen contrari: n’han sorgit altres d'ajuntaments, concretament hem vist néixer sis municipis ebrencs en este temps. Tots ells, perquè s'han independitzat.
Tot i que la convulsió més gran ha estat per a Tortosa, el cas del Perelló també és remarcable. Terra endins, en el període de referència s’ha donat bàsicament un canvi toponímic, a Móra la Nova, dita aleshores els Masos de Móra. És cert que també va ser objecte de segregació respecte a Móra d’Ebre, però cal tenir en compte que este procés va ser anterior, el 1830. També anterior al mapa es va produir la segregació de Roquetes ja respecte de la ciutat de Tortosa, el 14 d'abril de 1850, a través d'un Reial Decret, i només 30 anys després de fet ja va aconseguir el títol de ciutat gràcies a la concessió del rei Alfons XIII. Per tant, en el mapa en qüestió que hem pres com a referència ja figurava el terme municipal propi de Roquetes, no hi ha canvi en este sentit, però val la pena deixar-ho igualment dit.
De 46 municipis a 52
Així, el mapa de 1897 definia 46 municipis a les Terres de l’Ebre. L’actual n’inclou 52. Quatre dels municipis que han nascut en l’últim segle i quart pertanyien anteriorment a Tortosa, que va perdre tot el seu front litoral, bé, amb una puntualització com a curiositat: Tortosa va quedar físicament sense platja, però administrativament té mar, perquè el punt administratiu que separa el que es considera riu Ebre del que es considera mar és el Pont de l'Estat, al mig de la ciutat. El cas és que a ella pertanyien quatre pobles que van dur a terme els processos d’independència: l’Aldea, Camarles, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, mentre que els altres dos, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla, va constituir-se per escissió del Perelló, no sense lluitar-ho en l’últim cas.
L'assumpte referent de Tortosa és paradigmàtic, tal com explica el catedràtic emèrit d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Josep Oliveras: “hem de partir de la base que en este territori des d’antic hi ha un poder molt important, que és el de Tortosa, el seu poder era immens, encara avui en dia el seu terme municipal és bastant gran, perquè té uns 220 quilòmetres quadrats, però abans del procés del que parlem, en tenia el doble pràcticament 425 km2”. Arribarem al cas de Tortosa, però per ordre cronològic, tot va començar al litoral nord de l’Ebre.
El primer poble a obtenir la independència en l'època va ser l'Ametlla de Mar respecte del municipi del Perelló, concretament l'any 1891 (el mapa és sis anys posterior, però curiosament no hi figura encara). També cal apuntar que en aquella època l'Ametlla de Mar s'anomenava oficialment la Cala de l'Ametlla, denominació que va canviar per l'actual el 10 de març del 1917.
El procés més llarg i conflictiu
Tal com explica Josep Antoni Moreso Margalef al seu treball de fi de grau “Segregacions a les Terres de l’Ebre. segles XIX-XX”, l’altre municipi que es va desprendre del Perelló va ser l’Ampolla. Però tardaria. Tot i que ja l'any 1934 es va formar una Comissió de veïns per iniciar un expedient de segregació i es va formar una Junta de Segregació, no l’aconseguiria fins el 1990, per via judicial. Amb tot, l'any 1937, el conseller primer Josep Tarradellas, en representació de la Generalitat republicana, va decretar la segregació a través del Decret sobre Seguretat Interior de 7 de gener de 1937. Però esta decisió va quedar abolida després de la guerra civil de 1936-39, per la Llei de Derogació de l'Estatut de Catalunya.
Després de dècades de disputes entre les dos poblacions, este municipi va haver d’arribar fins al Tribunal Suprem, que així ho va aprovar per sentència el novembre del 1989 i reafirmada el febrer del 1990. Este cas va ser força conflictiu, tal com exposa Moreso en el seu treball: “Va ser un procediment polític, social, administratiu i judicial molt complex i prolongat en el temps; sens dubte, una de les segregacions més conflictives de la història recent, amb unes disputes que varen durar 15 anys, des del 1975 fins el 1990”. De fet, les desavinences havien començat ja a la segona república, per tant el període conflictiu es va allargar 60 anys. “Òbviament, la situació que es va viure entre les dues poblacions fou molt crispada i donà lloc a molts problemes de convivència, arribant a traspassar les fronteres d'amistat i familiars”, apunta.
Tortosa es queda amb la meitat del terme i sense mar
Així que mentrestant, entre el cas de l’Ametlla, el primer del període de referència escollit, i el de l’Ampolla, l’últim, es van produir totes les segregacions que van retallar dràsticament el mapa de Tortosa. “Històricament Tortosa tenia una quantitat d’agregats impressionant, parlem de llocs on s’havia establert població per cultivar les terres i que depenien de la ciutat; i en temps de la República hi havia pedanies i llocs com Jesús i Maria, Sant Bernabé, L’Enveja, La Cava, Campredó, Camarles, Els Reguers, Els Muntells, la Granadella, Canyada, el Delta, l’Aldea, l’estació d’Amposta -que se’n deia Pa i Trossos-, Pimpí, Bítem, Illa de Buda, Vinallop... i podríem seguir”, exposa Oliveras.
El cas de Tortosa és únic al país però és que també partia d’una situació extraordinària: “Pensa que Tortosa era un altre món, tenint en compte que la mitjana de superfície dels municipis a Catalunya és d’uns 30 km2, i aquí parlavem de més de 400 km2; a més el Delta es va formar al segle XVIII, i anava creixent, i si no s'haguessin fet els embassaments el territori encara seguiria creixent, de manera que el terme de Tortosa encara creixia per un efecte natural, així que en un temps de comunicacions molt escasses és lògic que es produïssen estos processos".
Certament, amb el canvi constitucional hi va haver ajuntaments que ràpidament es van moure per ser independents. El primer va ser Deltebre, amb un procés de segregació que va culminar el 20 de maig de 1977, després d’un primer intent als anys 30 que no va reeixir i de molts anys de lluita per aconseguir-ho. Finalment, avançada la dècada dels 70, les aleshores pedanies de la Cava i Jesús i Maria es van unir i van aconseguir la independència a través d’un procés administratiu legislat que depenia del Govern de l’Estat. Hi havien pesat diversos factors, entre ells el creixement dels dos nuclis, el malestar per l’abandonament i la manca d’infraestructures, la idiosincràsia pròpia i també la notable distància respecte la capital del Baix Ebre, a més de 30 quilòmetres.
Sant Jaume d'Enveja no va tardar ni un any a segregar-se respecte el seu veí. Un reial decret de 1978 així ho va certificar, constituint el municipi independent de Sant Jaume d'Enveja i la Entitat Local Menor dels Muntells. Posteriorment, a més, el 1990, va passar a formar part de la veïna comarca del Montsià, a la dreta de l’Ebre.
Camarles, per la seua banda, va assolir la independència també per segregació del municipi de Tortosa, a través del Reial Decret 3215/1978, de 7 de desembre.
Finalment, l’antiga pedania de l’Aldea va aconseguir la seua constitució com a municipi independent per segregació, el 21 d'abril de 1983. En este cas i a diferència dels anteriors municipis, “ho va aconseguir mitjançant Decret del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya 133/1983, de 21 d'abril, i no a través dels òrgans de nivell estatal”, puntualitza Moreso. I és que tal com reafirma Oliveras, “així que hi va haver l’estat del 79, enlloc de dependre del ministeri de Governació va començar a dependre de la Generalitat, que llavors ho passava a Madrid per acceptar el dictamen”.
La de l’Ampolla va ésser l'última segregació a materialitzar-se a les Terres de l'Ebre, recorda Moreso. “Així va culminar un seguit de segregacions iniciades amb el retorn de la democràcia i va deixar tancat el mapa municipal a terres ebrenques, el qual ha restat immòbil fins l'actualitat”, afegeix en el seu treball l'any 2014.