La novel·laA casa teníemunhimne (L'Altra Editorial), de l'ampostina Maria Climent, opta a guanyar la setena edició del PremiÒmnium a la MillorNovel·ladel’Any, el guardó a obra publicada dotat econòmicament amb 25.000 euros.
Després de l’èxit del seu primer llibre Gina, Climent ha tornat amb una història familiar sobre tres dones distanciades que explora temes com els secrets, les oportunitats perdudes, els lligams entre persones o les tries vitals. Es tracta d’un llibre de ficció que s’estructura a partir de les tres veus de les protagonistes, a les quals coneixem més a fons gràcies a esta conversa amb l'autora ebrenca.
Què significaria per Maria Climent guanyar el premi Òmnium a la millora novel·la de l'any el pròxim dia 30?
No sé, la veritat és que em costa molt posar-me en situació i pensar que guanyaré. Penso que no, no m'entra al cap. No vull fer-me il·lusions. Realment, ja em costa d'assimilar que puga estar entre les tres finalistes. Està clar que, si guanyés, els diners els aprofitaria per poder dedicar més temps a escriure i no dependre d'altres feines.
S'esperava ser-ne finalista?
En absolut, escric sense altra pretensió que no siga passar-m'ho bé.
Després de l'éxit de Gina la seua primera novel.la, esperava igualar la bona acollida de lectors i crítica?
La primera novel·la la vaig escriure pensant: "A vore si algú me la publica" i va funcionar molt bé, va tenir molts més lectors dels que m'esperava i amb esta segona, el meu únic objectiu era que fos millor que l'anterior. Havia posat el llindar en un lloc i em sentia amb la pressió de demostrar que era més madura... vaig intentar treballar-la molt més. Està escrita a tres veus. Si una la vaig fer en tres mesos, esta m'ha costat tres anys. Tot plegat crec que es nota i a mi m'agrada. Però d'aquí a aspirar a res més, les expectatives eren superar-me a mi mateixa i no superar a ningú altre.
L'escriptora Maria Climent opta a millor novel·la de l'any. Foto: Sílvia Altadill
En este món que per viure d'escriure gairebé sempre cal ser pluriempleada i fer mil coses, ser reconeguda amb un premi com este, significaria prendre consciència del que és: novel·lista. Viure i dedicar-se només a això?
Sí, és molt difícil. Soc autònoma i he de fer mil faenes per tenir un sou decent i clar estes mil faenes moltes vegades ni em deixen temps, ni tranquil·litat per escriure. A mi m'agradaria aixecar-me al matí, obrir l'ordinador i dir: "vinga, tinc vuit hores al davant per escriure". Això no ho he tingut mai i ara, amb la xiqueta menuda és una utopia total.
En esta segona novel·la, l'escenari és Arnes, la Terra Alta, també la Toscana, les protagonistes són tres dones, la mare i les dos filles. Quina realitat volia explicar a través de la veu d'estes tres dones i l'elecció esta vegada de la Terra Alta?
He escollit la Terra Alta perquè volia mantindre el dialecte però allunyar-me una mica del Delta. Llavors vaig anar a buscar les comarques de dalt, diguem. També m'interessava molt la zona de la Franja, de fet la meua primera idea era centrar-la a Beseit. Passa que vaig tenir el dubte, ja que pensava que no ho sabria fer, que no em sabria posar a la pell de gent que parla com jo, però no se sent catalana. Vaig decidir situar-la finalment a Arnes. M'interessava reflectir el fet de com la gent jove tira més cap a Vall-de-roures, a la Franja que no pas cap a Tortosa pel fet senzill que tots els jóvens es coneixen i es difumina la frontera política.
"Hi ha animalades que si les dius a un amic, el perds i, en canvi, si ho dius a la teua família, ho has d'aguantar, sou germanes, et diuen... és ma mare... t'ho has de menjar"
Quins temes aborda esta segona novel.la?
Els temes que volia tractar amb la novel·la eren les relacions familiars, però des d'una òptica de la passivoagressivitat que es respira entre germanes, en este cas, pares i fills. Hi ha animalades que si les dius a un amic, el perds i, en canvi, si ho dius a la teua família, ho has d'aguantar, sou germanes, et diuen... és ma mare... t'ho has de menjar. Has d'aprendre a conviure amb els que t'han tocat i adaptar-te, ja que al final, t'adones que quan van maldades no tens a ningú més que a aquella gent estranya o que tu consideres uns friquis, però que t'han tocat. Esta visió que tu ets la normal i els difícils són els altres, la resta de la família també el té.
Però elles creuen que les rares són les altres, no?
Totes es consideren les normals, i per això he fet este joc de posar-se a tres veus, al final cap té raó i totes tenen raó. Presenten dilemes contemporanis a l'edat de cadascuna. Marga, la menuda, bé la menuda que ja té trenta-cinc anys, s'ha de començar a centrar, però a la vegada dius i per què? Una de les frases d'ella és: "Em pensava que la joventut durava dos dècades i en realitat ha durat vuit anys". Ella es troba amb trenta-cinc anys que no té faena estable, ni parella estable i pensa, estic fent bé? Hi ha coses que m'espavilo o no podré fer, crec que és una cosa molt comuna en esta edat. En canvi, tenim el personatge de la germana gran que sí que ha fet el camí establert i heterohegemonic: el mateix noi des de jove, casada, pis en propietat, fills, faena seriosa de metge... doncs així i tot la seua vida també va de cap per avall. Tampoc és feliç amb la seua vida. Llavors presentes estes dos dicotomies que sent antagonistes tenen el mateix problema, no són felices amb la seua vida.
I la mare per acabar d'arrodonir la família...
La mare presenta un altre dilema i és fins a quin punt una mare s'ha de sacrificar pels fills N'hi ha prou fins als cinquanta-cinc anys, ha de durar tota la vida fins al dia que es mor. És una mare que s'ha passat mitja vida vivint una vida que no volia i quan ja ha vist que les seues filles ja no tornarien al poble, decideix vendre la casa i anar-se'n a la Toscana. Les seues filles no paren de retreure-li que les haja deixat sense casa al poble, a Arnes. Són dilemes que no es resolen, però ajuntes a tres personatges, els poses a un espai tancat i s'han d'aclarir. Allí o rebenten o passa alguna cosa.
Es té la sensació que totes les dones ens podem sentir identificades en els tres personatges femenins, depèn del moment vital en què ens trobem. Ho creu així?
Ens podem posar a la pell de totes tres i segons les eleccions o renúncies ser una o una altra? Si és això que parlàvem ara, jo podria ser les tres en algun moment de la meua vida. Jo he sigut Marga, pot ser que d'aquí a un temps siga Remei, tranquil·lament i que d'aquí a uns anys siga la mare. Tret del detall de callar durant nou anys que no crec que em passe.
Som el resultat de les nostres renúncies o decisions? Sembla que cap de les tres està del tot satisfeta amb la vida que li ha tocat.
Sí, no ho estan. Però fan una cosa molt important que és ajuntar-se i parlar-ho. Afronten el tema i allí afloren totes estes insatisfaccions i es donen permís per canviar les seues vides. El que el lector s'acaba emportant és el missatge que tothom té dret a les segones oportunitats.
Què els aconsellaria: que facen les maletes cap a la Toscana com la Erne o que procuren tirar avant i ser felices amb el que tenen. Què és més valent?
Crec que el valent és fer un canvi a la vida.
"Jo ja em miro la vida amb este humor d'elles, amb esta ironia i poc-suc. Si no és que seria tot un drama"
Com se li van ocórrer les característiques de cada personatge, amb estos tocs a vegades humorístics o hiperbolitzats?
Jo ja em miro la vida amb este humor d'elles, amb esta ironia i poc-suc. Si no és que seria tot un drama. Al llibre hi ha drama, però hi ha també comèdia de rerefons. Vull pensar que he fet una tragicomèdia perquè així és com em miro el món. Soc de les que opino que si tens un drama i te'n pots riure una mica del teu drama, has guanyat. Intento que els personatges sempre tinguen vies d'escapament, que se'n riguen molt d'elles mateixes, com la Marga i això ajuda tant al text com a la vida. La Marga té tots els clixés de germana menuda, Remei tots els de germana gran, la mare és un personatge estrambòtic supercaricaturesc. M'inspiro en molt referents, en les pel·lícules de Wes Anderson, Caitlin Moran, em serveix de referent el personatge de Dolly de Comserunanoia, m'ha servit molt de referent per a Marga i una mica tot el que he viscut jo mateixa. Ja et dic, podria ser les tres. M'he tret una mica de mi i m'he dividit en tres. I a partir d'aquí he anat reomplint.
La mare és una dona que s'ha quedat al poble, a Arnes, tot i que era de Tortosa en casar-se en quedar vídua, creu que ja ha complit amb les filles i marxa a la Toscana. Què volia explicar amb este personatge desarrelat i alhora arrel involuntària de les seues filles?
La vida a vegades et penses que serà d'una manera i acaba sent d'una altra i dius, en quin moment he perdut el control? En este cas en l'època de L'Erne, no és que tingués cap altra elecció, no la tenia. L'única elecció que va trobar va ser callar com a protesta. En canvi, les filles sí que tenen elecció. Així i tot acaben sent fruit del que parlàvem abans de les seues decisions. Què es pensen que estan ben preses i després veuen que potser haurien estat més feliç en unes altres. Però això, al moment de decidir, no ho podem saber mai.
Portada del segon llibre de Maria Climent, una història familiar que transcorre a Arnes Foto: L'Altra Editorial
I la Magda es troba en este punt que no saps si estàs fent bé tenint una vida lliure o estàs renunciant a massa coses. Són igual de valentes les dos, en el fons creu que tenen temor de deixar de ser elles mateixes tot i que no sàpiguen si la vida que porten és la que volien?
Jo trobo que és més valenta Remei que Marga, ja que ha pres una decisió molt valenta. Marga, en canvi, no n'està prenent. Al llibre sí, al final en pren una, al final, es dona permís per permetre's sentir el que sent.
Amb el personatge de la germana gran, hi ha una aparentment triomfadora, doctora, casada amb el més guapo del poble, quan tot trontolla fa cap a la mare, en teoria tan diferent d'ella. De quins mals pateix la Remei i que creu que busca en el viatge cap a la Toscana amb sa germana?
Al final a la vida es reparteixen les cartes i et toca la família que et toca i quan van maldades no tens res més. I a pesar de no tenir massa contacte en sa germana, a pesar que visquen a la mateixa ciutat. Tenen esta cosa que una enveja a l'altra i a la vegada es fan ràbia, no? Pensen jo no fària mai el que fas tu, però envejo la llibertat amb la qual vius i al revés jo no faria mai el que fas tu, però envejo l'estabilitat que tens. Es cauen una mica malament, però en els fons és l'únic que tenen. Pots tenir molts amics, però al final qui acaba responent és la família, això ho saben i és això el que busca. I sa mare, és una dona rara, però no deixa de ser qui les ha criat i qui les ha educat i és on tornen quan hi ha problemes.
"Suposo que moltes vegades tens enveja de l'atenció de la mare també entre gran i menuts. Al final tu has de compartir una cosa tan gran com és una mare que no és poca cosa"
Totes dos s'envegen perquè una te el que l'altra li falta. Creu que sol passar això entre germanes?
Crec que entre germanes jutges molt, més que si és entre germà i germana que no et compares tant. Suposo que moltes vegades tens enveja de l'atenció de la mare també entre gran i menuts. Al final tu has de compartir una cosa tan gran com és una mare que no és poca cosa. Jo ara ho veig en ma filla, és com si em posen a mi una altra mare i he de compartir a ma filla... pensa-ho. Doncs amb els fills, en canvi, et posen a un altre germà i et diuen ara a esta dona la compartiu.
Creu que pots tenir una família com esta tan disfuncional i adornar-te potser a la llarga que has estat prou feliç?
Jo crec que el que passa a esta família és que ni ells mateixos saben que són disfuncionals fins que la seua mare no els explica tot el que ha viscut de jove. Elles es pensen que tenen una família molt normal. D'acord que la seua mare no ha parlat vuit anys, però sa mare potser no és parladora. Tampoc es va viure com un trauma a dins de casa, més aviat entre veïns. Al final que és una família normal i que no.
Diu que veu els personatges molt Wes Anderson, suposo per este surrealisme en les relacions personals que no ho saben fer millor i que no s'aclarixen massa en això d'estimar-se, però alhora tot és una gran comèdia. És així?
Jo veig els meus personatges molt Wes Anderson, de fet la portada està inspirada en la pel·lícula. IsleofDogs. M'agraden per este aire de caricatura que tenen, són personatges extremats i que voregen la comicitat i a la vegada ells es pensen que són tan normals. Després a la pel·lícula LittleMissSunshine, el germà gran fa un vot de silenci i deixa de parlar. En ficció ja trobem personatges així. En general m'agrada el cinema amb tocs d'humor, em dona molt d'aire i com en els llibres, s'agraeix.
L'ampostina, davant el riu Ebre. Foto: Sílvia Altadill
El disc té una llista de reproducció a Spotify.
Sí, quan miro una pel·lícula i m'agrada la banda sonora, tinc la sensació com que la pel·li és més bona i ho he volgut trasladar al llibre.
Parla que ha tractat el poble com un quart personatge, sovint ens ofega, però si som lluny és com un far on tornar. Com viuen les protagonistes del llibre ser de poble?
Ser de poble és part de la seua identitat, és una cosa estructural, no és deslligada, no existixen elles sense ser de poble. Per això dic que és com un quart personatge, ja que les condicions de vida que han forjat depenen del poble, des del noviet de la gran a la menuda que no vol de cap manera d'ajuntar-se amb algú del poble, ja que els troba precisament de poble i per a la mare ni t'explico, el poble és una presó per a ella.
En què s'inspira per crear els personatges dels teus llibres, amb el teu entorn, veïns...
Els personatges els faig a partir del que conec molt, començant per mi i obrint una mica el ventall a trets que em diverteixen de gent. Com qui dibuixa una caricatura. Este té una mania que és molt evident, doncs, vaig a explotar-ho. M'inspiro en vivència i en coses que em sobten de la vida.
Com encara una tercera novel.la? Comença a tenir idees o de moment encara cal deixar que A casa teníem un himne face camí.
Estic esperant que la xiqueta començe l'escoleta per dedicar els matins a escriure, ara treballo quan puc. Si que m'agradaria escriure una tercera novel.la, clar. De moment tinc un assaig que parla sobre la infertilitat en Ara Llibres i que està previst que surta a finals de febrer.