Segurament, aquest ha estat un no gaire feliç 64é aniversari del Dia Internacional dels Drets Humans, ja que, progressivament, els seus assoliments i els valors de la dignitat humana han quedat en un segon pla per la crisi financera.
En què contribueix la UE a la pau i la justícia social davant una crisi que està generant corrents xenòfobs i racistes? I no cal mirar cap a Grècia, les expressions partidàries de populisme extremista les tenim ben a prop. Són els mateixos estats i els seus governs els que han creat el CIE (Centre d'Internament d'Estrangers), per exemple.
No cal gaire informació per saber que tant els Estats membres com la Unió Europea en el conjunt segueixen sense vetllar pels drets humans en àmbits com la migració, les polítiques socials i la cooperació internacional al desenvolupament.
L'article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans afirma que "tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets". Ara per ara, això és real a la UE? I si no és així, què estem premiant? Qui són realment els premiats?
Andreu Curto Baiges (detingut pels aldarulls del 29-M), Ester Quintana (va perdre la visió d'un ull per l'impacte d'una bala de goma dels antiavalots), Ana García (periodista detinguda després gravar una càrrega policial), Amaia Egaña (es va suïcidar abans de ser desnonada del seu habitatge), Ibrahim Sissé (va morir al CIE havia demanat atenció mèdica i li va ser denegada), Cristina Valls ( víctima de crims de gènere a Mèxic) la llista és interminable. En tots els casos es tracta de persones que lluiten cada dia als patis de les escoles, als passadissos dels hospitals, a les portes dels CIE, a les façanes dels bancs, o al carrer contra el poder de l'estat.
Reclamen el que és seu i el que és de tothom, per això hem de donar suport a la lluita que es porta a terme a tot arreu. No necessitem cap premi, sinó una forta mobilització de tots els ciutadans i ciutadanes sense excepció, perquè ja s'ha vist que la mà d'aquest poder arriba a qualsevol part del món com una de les tantes formes de menyspreu contra les majories.
No n'hi ha prou que ens diguin que ja hi ha gent que ho fem, que les associacions ens ocupem de donar veu a segons a quins reclams. Però tot això no s'aconsegueix amb aquesta tranquillitat, o fent un m'agrada al facebook, perquè, com diu Vicenç Navarro, "el que no està indignat és que no sap el que està passant en el seu entorn".
Les grans riqueses que procedeixen de l'alimentació, els medicaments, el vestit i el transport acaben sent un fenomenal negoci per a pocs i sense pagar impostos.
Són milions d'éssers humans que no saben què significa la paraula demà o quin sentit té el concepte de futur. Si no volem que ens robin el Nobel de la Pau i els somnis, cal lluitar igual o més que ho van fer els nostres avantpassats per arribar a una Declaració Universal del Drets Humans que puguem sentir com a pròpia.
