Des del pla, els combats han passat als cims pelats de la serra de Pàndols, on anaven a lliurar-se els combats més durs de la nostra guerra... Els invasors de la nostra pàtria, proveïts de grans masses d'artilleria i d'aviació, bombardejaren incessantment nit i dia les posicions republicanes.
 
Aquest text pertany a l'entrega de la historieta La Batalla de l'Ebre publicada l'11 d'octubre de 1938 al diari barceloní La Rambla i està signada per José Bardasano (Madrid, 1910-1979). Són les dues primeres vinyetes. Cada entrega constava de sis vinyetes. La primera entrega aparegué el 27 de setembre i la darrera el 30 d’octubre de 1938. La Batalla de l'Ebre va acabar el 16 de novembre de 1938.
 
  Bardasano, il·lustrador, autor de còmics i cartellista, formava part d'aquella gernació de dibuixants de totes les especialitats que durant la Segona República van emergir en una Barcelona dotada de les darreres tecnologies en matèria d'edició i impressió.
 
Cada diari o revista comptava amb diversos dibuixants, molts dels quals -com ara Carles Fontserè o Lola Anglada- van treballar pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Aquests dibuixants formaven part de sindicats que cobrien totes les branques i especialitats artístiques, tècniques i industrials del dibuix, entre els quals destacava per la seva importància el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP de la UGT) d'on sortiren els millors cartellistes de la Guerra Civil.
 
El fundador del SDP, Helios Gómez, artista compromès i revolucionari, -una crònica de 1936 assegurava que havia estat detingut per la policia més de setanta vegades- ens ha legat uns murals -la “Capilla Gitana”- que va pintar durant els seus darrers anys tancat a la presó Model de Barcelona (1948-1954).
 
En un temps en què les parets, encartellades de dalt a baix, “cridaven” i apel·laven a la mobilització, el cartell, en paraules de Romà Gubern, responia a tres objectius: cimentar la cohesió ideològica del propi bàndol, implantar la desqualificació i l'odi a l'enemic, i estimular l'esperança en la victòria del bàndol propi. Durant la Guerra Civil, el bàndol republicà va produir entre mil i mil cinc-cents cartells diferents, elaborats sobretot pels òrgans de govern, els partits, els sindicats i les cooperatives.
 
S'unien al potent cromatisme dels cartells, la composició, la imatge i l'associació de símbols, però sobretot l'eslògan que havia de cohesionar els seus destinataris, captar la seva atenció i resumir una idea amb l'objectiu d'incitar-los a l'acció. Potser, un dels cartells que millor plasmen aquest propòsit sigui el soldat ferit que s'arrossega pel terra, alça el cap i avança el dit (“I tú? que has fet per la victòria?” de Lorenzo Goñi) o la poderosa fotografia en blanc i negre d'un peu calçat d'espardenya catalana que trepitja una esvàstica (“Aixafem el feixisme” de Pere Català Pic).
  Molta d'aquesta informació l'hem obtinguda de la Memòria dels Dibuixants, un projecte impulsat per Jordi Artigas que va néixer el 2007 per reivindicar el nom, l'obra i les vicissituds dels dibuixants catalans, la major part represaliats pel franquisme i d'altres exiliats a l'estranger. Una història amagada que gràcies a xerrades a les escoles,  participació en col·loquis i taules rodones, i el suport d'algunes institucions, poc a poc es va recuperant.
 
Portat al present, i des de la perspectiva del dibuixant de còmics, hi ha diversos dibuixants que tracten la Guerra Civil i la postguerra amb singular mestratge. Sovint s'associa la historieta i el còmic a un gènere destinat als infants, però cada cop guanya més pes el segment adult en la producció de còmics. Si parlem de la Guerra Civil, el 2014 ha estat el segon any en què una publicació d'aquesta temàtica, Los surcos del azar, de Paco Roca, guanya el premi especial al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, un certamen dedicat aquest any als còmics de guerra.
 
Roca inicia la seva narració amb una recreació del port d'Alacant el 28 de març de 1939 en vespres de l'arribada dels nacionals, amb vinyetes de la població angoixada i amuntegada, mentre espera l'acostament dels vaixells que els evacuarien d'Espanya. Només acut l'Stanbrook i els més afortunats s'embarquen. Amb l'arribada a Orà, Algèria, comença l'exili. El mateix exili que explica Sònia Subirats, coguionista del documental “Desde el silencio. El exilio republicano español en el Norte de África” i fundadora de l'Asociación de Hijos y Nietos del Exilio Republicano, ella mateixa descendent d'una família provinent del Mas de Barberans que es va exiliar a Mèxic.
  El 2010, el premi del Saló del Còmic se l'havia endut El arte de volar que ja l'any anterior havia guanyat el Premi Nacional de Còmic de Catalunya. Un còmic que repassa la història recent espanyola des de principis de segle XX fins a l'actualitat, a partir de la vivència d'un personatge inspirat en el pare del guionista, Antonio Altarribia. El personatge, amb una vida marcada pel fracàs i que com molts altres havia somiat amb un futur millor frustrat pel cop d'estat de 1936 i la dura postguerra, acaba tirant-se per la finestra d'una quarta planta, a la residència on està internat. Els lectors d'El Jueves reconeixeran en els dibuixos la mà de Kim, el creador de Martínez “El facha”.
 
Per tancar, un fragment d'una crònica (Els del 37) d'en Víctor, un milicià català que va passar dos mesos fent la instrucció a València, en aquell moment la capital de la República. Als diaris de l'època eren habituals els testimoniatges de soldats que estaven al front, com també les col·laboracions d'intel·lectuals i artistes allistats. Durant onze entregues, el diari barceloní Última Hora publicarà els seus relats. Els lectors tortosins van poder llegir-los a les pàgines d'El Pueblo, entre el 15 de setembre i el 20 d'octubre de 1937, i nosaltres podem consultar-los a l'hemeroteca de l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Hem escollit el fragment final de la seva darrera crònica. Hem buscat saber qui era aquest Víctor, és jovenet i entusiasta, té gràcia escrivint. Potser va acabar a la Batalla de l'Ebre. Les seves paraules transmeten l'ímpetu de la joventut, la força dels ideals.
 
Marxem de quatre en quatre, precedits de cornetes i tambors i seguits per tots els soldats que queden. Marxem pels carrers amples de València, plens de sol, de gent. (...) La gent s'apropa, les dones ploren una mica. Els obrers ens llancen visques que no desxifrem. Els cotxes i tramvies s'aturen per cedir-nos el pas. (...) D'ací uns mesos serem encara els del 37, però ja no serem “quintos”. Haurem sentit el gust de la terra a la galta i del plom a la carn, el socarrim de la batalla i l'emoció de la lluita. Llavors si que serem, de veritat -peluts, suats, polsosos, esqueixats de roba i de parlar- uns veritables soldats. Els soldats de la República! De quatre en quatre marxem. I a les batalles també hi estarem de quatre en quatre. Fins llavors, salut!