Lo Mascarat

–... i no tens parella?

–Per ara no la necessito per a res. Sóc lliure com un pardal sense reixat. Si no ho fos, no estaria avui aquí, amb un tot terreny veient muntanyes de camí cap al desert.

–Ets la primera persona que conec que ve aquí tot sol.

–Algun dia havia de passar, no creus? Però no et preocupes, que no sóc de Plataforma per Catalunya.

–Què és PxC?

–Molt malament deveu estar per pensar que Espanya és el paradís, i no conèixer que existeix esta xusma.

Era dimarts 12 de febrer, i em trobava amb un moro de nom Rashid perdut amb un 4x4 entre el Gran Atles i l'Atles Mitjà marroquins de camí a Chez Pierre, un hostal on passaríem la nit i des d'on el matí següent emprendríem un viatge de sis hores per arribar al desert marroquí.–

Et passes els dies voltant per tot el Marroc?

–No, tots els dies no, només quan ve gent forastera per fer turisme.

–Jo no vinc per turisme.

–Ah, no? El meu cap m'havia dit que eres turista espanyol.

–Sobre el tema d'espanyol ja en parlarem més endavant, que és un tema interessant. T'agrada la política?

–La política és per als polítics. Jo treballo i prou.

–Sobre el tema de turista, sí, vinc en condició de turista. Però no per fer el turisme que acostumes a fer als italians i espanyols. Hem de conviure els dos sols quatre dies junts i crec que si l'únic que has de fer és descriure monuments i paisatges, ens avorrirem. Prefereixo preguntar-te coses de la societat marroquina, i que tu me les expliques des del teu punt de vista.

No semblava que estigués de vacances. Aquell matí havia matinat a les 6.30 per esmorzar al Rihad Al Mamounna i sortir aviat perquè aquell viatge pel sud del Marroc seria llarg. El responsable de la casa em va acompanyar a la plaça Djemaa el Fna, on centenars de comerciants t'intenten encolomar els seus productes que deuen sortir de la mateixa fàbrica, perquè a tot Marràqueix són idèntics: records, carteres, mocadors, taquiyes (una mena de gorrets per tapar el cap, que no són turbants), sandàlies, teteres, catifes i menjar divers amb condicions insalubres. A banda, també està freqüentada per individus sense ofici ni benefici que viuen a costelles de les seues mascotes: mones disfressades i serps, que els fan treballar com a xinesos i les mantenen engabiades amb unes condicions semblants a com mantenim aquí una granja de "halufos". Ja que allí no en consumeixen, en cerquen els substituts. Mentre Marràqueix es despertava i cada moro muntava la seua paradeta, un tot terreny s'endinsava dins la plaça per a vianants tocant el clàxon perquè la gent s'apartés i li deixés pas. De tan gran cotxàs en va sortir un homenet xicotet amb documentació a la mà que es va dirigir cap a natros.

Era el jove que em faria de llàtzer aquells quatre dies i, mentre parlava amb el de l'hotel, vaig passar-li l'escàner. La llegenda urbana que explica que els moros no es dutxen li feia justícia. Vestia una gel•laba tota bruta i per sota li aguaitaven els peus amb unes sandàlies que li mostraven uns peus plens de cascàries i unes ungles carregades de ronya. Portava una barba de dos dies d'estes que queden sexys i interessants sempre que no portes els cabells greixosos de no haver-te'ls ensabonat en un parell de dies. Em va mirar, es va presentar amb el nom de Rashid i va deixar entreveure un somriure gairebé perfecte, si no fos per la grogor que enfosquia unes dents que anys enrere havien estat blanques i que el pas del temps i el desconeixement del Fluocarril havia deixat perdre. Per a les dones del Marroc, un home així devia ser un sex symbol.

Des de la plaça, vam emprendre el viatge amb el cotxe i vam començar a intercanviar impressions. No van tardar en sortir aquells temes que realment ens feien diferents com a cultura, perquè jo els vaig traure, per suposat.

–Dedicant-te a n'este treball, deu ser difícil tirar endavant una família, no?

–No em preocupa gaire. Per ara no tinc "responsabilitats". És el ritme de vida que m'he trobat, i he decidit agafar, un ho porta bé. Ja són catorze anys.

–I tens parella?

–Sí, però està fora del Marroc. Va venint molt de tant en tant i és quan aprofitem per estar junts i veure'ns.

–I el dia que decidiràs fer família?

–Hahaha! Bé! És un tema una mica complicat. Ja en parlarem.

–Complicat? (riure). I això? És un amor no correspost?

–No és que siga un amor no correspost. El que passa és que hi ha molts intermediaris.

–No seran els capellans? A la Península podem fer-ho religiosament o pel civil. Si tries fer-ho per la primera via és una parafernàlia tremenda, i et fan anar a cursets de matrimoni, confessar-te, tota una moguda. Pel civil és firmar un paper i prou. El segon és un procediment més sec que un bacallà, però el matrimoni no és més que això, un contracte. Qui ho vulga fer sagrat, que s'ho pense dos vegades, que diuen que és de per vida.

–Home, contracte, contracte... És alguna cosa més...

–Pel rotllo sacramental, no? Som societats més similars del que ens pensem. Imagina't que jo sóc musulmà i que vull casar-me aquí al Marroc. Què he de fer?

–Quan tingues una edat en què consideres que ets suficientment madur, has d'informar ta mare que vols casar-te. Llavors ella, entre el seu cercle d'amigues, escollirà la filla que més li agrade.

–Ah, però que no l'hauria de triar jo? O siga, si vull casar-me serà que en tinc alguna ja d'aparaulada per part meua, no?

–Espera, ja veuràs. Ta mare triarà la jove que ella considere que és bona per a tu. Tindrà en compte criteris com el patrimoni familiar, si se sap estar als llocs, si és educada...

Bàsicament, aquell bon xic m'estava dient que les mares són la Gestapo del Marroc, que tot ho saben i tot ho controlen. El conglomerat de fonts xafarderes, pitjor que la policia, que si t'arrepleguen fent el que no veuen bé, quedes assenyalat de per vida.

–Normalment, sempre en tenen una de pensada.

–Ja m'ho imagino. La vida casolana és molt filosòfica. I totes les mares sempre volen "el millor" per als fills, encara que ells no hi estiguen d'acord.

–Així que organitzarà un 'rendez-vous' amb la mare de la xica seleccionada per intercanviar impressions i fer-li una proposta.

–Al meu país, quan se reuneixen dos sogres, el que fan és arreglar el món.

–Aquí és al contrari. És una quedada formal. Es tracta d'una reunió de negocis en què es parla de patrimoni i condicions.

–Ho pots dir clar: un contracte.

–Mmm... Bé, t'ho reconec. Més o menys. Si les dues parts estan d'acord, llavors es marca una data per celebrar la cerimònia del matrimoni, on hi assisteixen les dues famílies.

–I imagino que allò deu ser un niu d'aparaulaments per a futurs contractes. Que si el patrimoni queda a casa millor...

–Exactament.

–I la parella no es coneix prèviament?

–Depèn del cas. Per exemple, si la parella són del mateix poble, normalment sí. Quan s'aparaulen matrimonis que entre les dos famílies hi ha una certa distància ja és una mica més complicat que es coneguen.

–I a tu t'agradaria que ta mare et fes casar amb una xica que no coneixes?

–Jo este problema no el tinc, perquè som els homes qui decidim casar-nos i hem d'anar a demanar-li a la mare. Quan jo ho voldré fer, li proposaré la meua parella, i en cas que digue que no, llavors em negaré al matrimoni.

–T'hi pots negar perquè sou els hòmens qui feu la proposta. Però, i les dones?

–Les dones habitualment no s'hi solen negar, ja que seria una deshonra per a la família, i després ningú les voldria perquè les prenen com a rebels, i tot són problemes.

Mentre anàvem enfilant la muntanya, vam fer una parada d'una mitja hora a una cooperativa de dones que elaboraven productes cosmètics i alimentaris amb nous d'Argan. Després que una de les jóvens em fes una excel·lent explicació de tots els productes i haver-me d'excusar per no poder-ne comprar cap perquè no et deixen portar líquids externs a l'aeroport, vaig deixar-los una propineta i vam tornar al cotxe per reempendre el camí cap a Ouarzazate.

–I estes xiques? Què hi fan aquí dalt a la muntanya aïllades de la societat?

–No n'estan, d'aïllades. Per esta zona hi ha molt de transit. Es guanyen la vida amb la venda de productes fets d'Argan. Fins i tot els exporten.

–Creus que estes jóvens estan casades?

–No crec.

–Per què?

–Perquè si ho estiguessen, tan jóvens, no estarien aquí.

–On estarien?

–A casa tenint cura de la sogra i els fills.

Després d'aquella petita parada, vam seguir el camí i em vaig adormir escoltant una música estrident i una mica estranya, una melodia electrònica cantada per un home i una dona que semblava com si es contestessen contínuament, i la cançó ja portava més d'un quart d'hora. Era l'equivalent a Camela en versió mora. Vaig adormir-me fins que Rashid va despertar-me perquè es devia avorrir.

–Estàs bé?

Em sabia greu dir-li que m'havia despertat, així que vaig intentar dissimular.

–No, només estava descansant la vista. I pensant...

–Què no t'agrada el Marroc?

–De moment els paisatges són bonics. L'experiència t'ho diré el proper dijous. Per ara em resulta curiosa.

–Què pensaves?

–Pensava amb el que havíem parlat abans.

–Sobre?

–Si tu et casesses, voldries tindre a la dona a casa tot el dia fent tasques de la llar?

–Jo no em vull casar.

–Ah, no?

–No al Marroc.

–Ja entenc...

–Si la meua parella està a fora és per alguna cosa.

–Dedueixo que em parles del nivell de vida. No sé en exactitud el que teniu aquí, però si tenim tants immigrants marroquins vivint a la Península, me'n puc fer una idea.

–És millor fora.

–Has voltat gaire?

–No he sortit mai del Marroc.

–Potser et penses que la Península és millor que aquí, i abandones una vida per una altra que no val la pena, no creus?

–Crec que els canvis sempre van bé.

–M'agrada el vostre ritme de vida.

–Treballem en tranquil·litat, és com millor surten les coses.

–Quan vaig fer el meu treball de recerca sobre la relació entre treballadors immigrants i empresaris, estos me van dir que els moros éreu molt bons treballadors, però que sempre havien d'estar damunt vostre, que si no us relaxàveu massa.

–No tothom deu ser igual.

–Tranquils. Crec que és millor ser dropos i fer les coses amb decència, que fer-les malament i a sobre lladres, com els espanyols.

No va tardar a tornar a aparèixer el temeta del matrimoni, ja que m'interessava trencar el tòpic i estereotip que m'havien venut a la Península.

–M'ha sorprès el que em deies de les sogres, perquè pensava que l'Islam, en general, era una societat molt patriarcal. I pel que veig, qui mou fils i remena les cireres són les dones. Quin paper tenen els hòmens de la família, a l'hora de casar els fills?

–No cap. De tot això se n'encarrega la dona, que és la que organitza tota la casa. En la majoria de casos, l'home només s'encarrega de portar els diners i poc més té a dir. Els rols estan molt marcats.

–Però això que dius que les mares s'encarreguen d'organitzar la casa. És que no s'organitzen casa seua, sinó que organitzen la casa dels fills, i crec que les parelles han de ser autosuficients en este aspecte, perquè el dia que faltarà la sogra...

–És el més normal del món que la mare o sogra, com li vulgues dir, organitze la vida dels fills, perquè un cop s'han casat, se'n van a viure amb ella.

–Què!?

–Sí. La sogra ha de conviure amb la nora per ensenyar-li les tasques de la llar i veure si realment és bona per a son fill o no.

–Però si precisament al meu país la gent se casa per fotre el camp de la família. Avui dia no tant, però quan ma mare era jove, s'acostumava a fer molt per fugir del control dels pares.

–Home, però si la mare no conviu amb la nora, com sap si és bona per al seu fill?

–Si tenim en compte la premissa que un matrimoni és cosa de dos, crec que la parella ha de veure si realment s'entenen o no. La sogra aquí no hi hauria de pintar res. O és que és la sogra també qui deixa prenyada a la dona?

–No, però quan la parella té fills, ajuda.

–Com a mínim! A sobre que té a la nora a casa fent-li totes les faenes i no fot brot, almenys que ajude.

–Per a tu és difícil d'entendre.

–No cregues. La meua societat fa 50 anys era igual. T'entenc més del que et penses. Però ara una cosa: Suposem que a la sogra no li agrada la nora, llavors què?

–Hi ha la possibilitat de divorci. Però és poc corrent perquè les sogres ja s'asseguren abans del matrimoni que les nores seran del seu gust.

–Si ja ho saben, no caldria tot el protocol, no creus?

–Cal assegurar-se. Tampoc se divorcien perquè un matrimoni és per facilitar les coses, no per dificultar-les.

–I, l'examen que la sogra aplica a la nora, quant temps dura?

–Depèn. mesos, anys, tota la vida...

–Tota la vida!?

–Imagina't una família que té tres fills. El primer fill es casa i segueix la tradició. Quan el segon fill s'ha de casar, el primer, que ja fa un temps que està casat, marxa de la casa i qui s'estableix amb la mare és el segon.

–Es passa per relleu generacional?

–Més o menys. Pensa que si el matrimoni viu amb la sogra és per facilitar les coses. S'estalvien despeses, així poden guardar diners per marxar en un futur. El cost de vida pel que guanyem de salari no és gaire equitatiu.

–Quant pot guanyar un funcionari al mes?

–Entre 5.000 i 6.000 Dihrams (entre 500 i 600 euros). Depèn del càrrec i de la zona on visque.

–Pel poc que he vist per aquí dels productes, el cost de vida és alt. Tornant al tema de la sogra, que està interessant, un fill pot decidir marxar quan vulga de casa?

–Normalment no es fa, si no hi ha un relleu. És una falta de respecte. Crec que tu veus el viure amb els pares com un problema, per a natros és una ajuda.

–No és això. És que jo estic acostumat a fer el que em rote sense haver de donar explicacions a ningú. Així, el darrer fill que es casa ha d'aguantar els pares fins que es moren?

–Normalment, sí.

–I este acostuma a ser el fill més petit, imagino.

–Exacte.

Es va fer un silenci que va durar uns minuts, mentre jo mirava per la finestra del cotxe els diferents pobles per on anàvem passant, amb estètiques molt semblants. El sud del Marroc: grans esplanades desèrtiques, ciutats elaborades amb edificis de fang en què es diferenciava bé el nucli antic abandonat i les noves cases amb nous materials de construcció. A cada dues cantonades, una mesquita moderna que devien tindre totes el mateix arquitecte estatal, ja que eren idèntiques.

–Veus? Això a mi no m'agrada. En lloc de fer una mesquita per nucli de població, n'hi ha quatre o cinc. I després a fer oració només hi ha tres o quatre persones.

–Deveu tindre un exèrcit de funcionaris sacerdotals.

–Més o menys.

Va tornar-se a fer el silenci.

–Què penses?

–Que sort que ma mare no és musulmana.

–Creus que és millor ser cristià?

–Et matiso, "catòlic", i tampoc. Els cristians són els que creuen amb el missatge de Crist, després cadascú es fa del club de fans que vol, i molts dels sacerdots catòlics tampoc és que en donen gaire bon exemple. La meua intenció no era la de comparar religions. A casa meua ja hem superat l'etapa de moralitat religiosa que ens imposaven les sogres d'un poble beat. Ja fa anys que vam deixar d'anar a missa els diumenges.

–Com vols dir?

–Entenc que totes les societats estan influenciades per alguna religió. Respecto totes les creences del món, sempre que no m'imposen la seua doctrina. No creus que les persones tenim dret a ser lliures de qualsevol adoctrinament religiós?

–Jo crec que els marroquins som lliures.

–Ens queden quatre dies junts, i molts temes pendents per parlar. Quan t'explique el meu estil i ritme de vida, llavors ho entendràs.

Podeu llegir més articles de Lo Mascarat, aquí.