Així, mentre no paren de sorgir casos en què els diners dels nostres impostos són desviats cap a interessos particulars dels dirigents polítics i empresaris amics, aquests mateixos dirigents ens imposen carregar amb les conseqüències de la crisi amb rescats bancaris i retallades en aquells serveis públics essencials per garantir un mínim de dignitat per a les persones.
La retirada de la targeta sanitària als més grans de 26 anys que no hagin cotitzat mai i als immigrants sense papers, l'euro per recepta, el mal anomenat copagament sanitari pel qual repaguem una sanitat ja finançada amb els nostres impostos, o el tancament de CAP i quiròfans són algunes de les formes amb què els nostres dirigents fan recaure el pes de la crisi sobre el conjunt de la població.
Una gradual vulneració del dret a la protecció de la salut que es produeix a la vegada que apareixen casos en què els diners públics destinats a la sanitat són utilitzats presumptament de forma irregular. Fets, entre d'altres, com el de l'Hospital de Sant pau en què, segons la Sindicatura de Comptes, l'exgerent cobrà copioses retribucions quan ja no hi treballava, de Ramon Bagó, investigat per la Fiscalia per contractar les seves pròpies empreses mentre ostentava importants càrrecs públics, o de Josep Prat, que dimití de president de l'Institut Català de la Salut arran de la denúncia a la Fiscalia per part de la CUP de Reus, posen de manifest que el sistema sanitari català pot ser un terreny adobat per a l'ús fraudulent dels nostres diners.
Davant aquest panorama, el conseller de Salut i excap de la Unió Catalana d'Hospitals (patronal de la sanitat privada), Boi Ruiz, s'entesta a assegurar que l'entrada de capital privat a l'Institut Català de la Salut no respon a una voluntat privatitzadora de la sanitat. Notícies com l'adjudicació a una multinacional de la neteja com Eulen de la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala (Alt Empordà) no sembla que aportin veracitat a les seves paraules.
La versió oficial és que, amb el que anomenen 'externalització de serveis' (i que no deixa de ser una privatització encoberta) es millora l'eficiència i la gestió en la prestació d'uns serveis que, d'aquesta manera, poden ser oferts a un cost més reduït. La realitat, però, no deixa de desmentir aquesta versió. L'experiència prèvia de Madrid o el País Valencià demostra que la gestió privada de la sanitat acaba sortint més cara perquè les empreses concessionàries, com passa amb les de les autopistes, acaben sent rescatades per les administracions si no obtenen els beneficis previstos.
I és que són diverses les formes de collaboració publicoprivada que poden adoptar els diferents models sanitaris. Així, mentre al model Alzira, utilitzat al País Valencià, l'Administració paga una quantitat per habitant a una empresa privada que s'encarrega de gestionar per complet i de manera independent la sanitat d'aquell àmbit territorial, a les Terres de l'Ebre s'ha optat per un altre model en el què SAGESSA i el hòlding Innova de Reus en són el paradigma.
SAGESSA, malgrat que es proclama textualment com "un grup de titularitat pública format per persones compromeses a donar serveis d'excellència en els àmbits de l'atenció sanitària, social i d'acció educativa", està constituïda com una societat anònima inscrita en el registre mercantil. És a dir, es tracta d'una empresa privada quant al règim jurídic però pública quant al finançament i els òrgans de direcció. Una altra forma de collaboració publicoprivada en què, a diferència del model Alzira abans comentat, l'empresa que gestiona els serveis no és totalment privada sinó que, malgrat que està constituïda com a tal, està finançada amb recursos públics i regida per un Consell d'Administració format exclusivament pels càrrecs electes dels municipis i consells comarcals que transfereixen diners a l'esmentada societat.
És obvi que aquests models de gestió publicoprivada no impliquen per si mateixos la comissió d'irregularitats. El que sí porten implícita és una total opacitat amb relació a l'ús que fan dels nostres diners. I és que, mentre la totalitat d'entitats que constitueixen el Sector Públic (administracions, organismes autònoms, etc.) estan sotmeses al deure de publicitar els seus pressupostos o als controls interns i externs d'intervencions i sindicatures, això no passa en el cas de societats mercantils com SAGESSA. Aquestes, pel seu règim jurídic, estan sotmeses a una legislació mercantil que, com a tal, no regula els deures de transparència i persecució de l'interès general que, d'acord amb la llei, han de guiar qualsevol entitat que gestioni recursos públics.
Fins al moment, i toquem ferro, a les Terres de l'Ebre no s'han hagut de lamentar casos de corrupció. Això no ha de ser obstacle, però, perquè els ciutadans puguin exercir els seus drets de participació i accés a la informació pública constitucionalment reconeguts. És en aquest sentit que, davant la fina línia que separa l'interès públic i el privat en el nostre model sanitari, la CUP, com a organització representativa dels interessos collectius, ha presentat instàncies als diferents ajuntaments i consells comarcals sollicitant informació sobre l'ús que fa SAGESSA dels nostres diners.
Des de la CUP entenem que la regeneració democràtica i la transparència no s'assoleixen amb declaracions solemnes al Parlament. És la praxi diària dels nostres dirigents i l'atenció d'aquests a les demandes ciutadanes el que pot fer retornar al sistema actual, encara que sigui en petita mesura, alguna cosa de la condició de democràtic que se li pressuposa. En aquest sentit, la resposta afirmativa a les demandes d'informació de la CUP sobre la gestió de SAGESSA pot ser un bon punt d'inici al territori. En cas contrari, l'ombra de la sospita recaurà també irremeiablement sobre el model sanitari ebrenc. I és que, si realment aquest tipus de gestió suposa una millora de l'eficiència entesa com l'assoliment dels objectius amb el menor cost possible, quina raó de ser té, doncs, ocultar la informació comptable de la Societat esmentada?
Esperem resposta.
