Esta propera nit, fa 25 anys, molts veïns de les localitats pròximes a la central nuclear de Vandellòs 1 van dormir tranquils, aliens al que estava succeint a l’interior del recinte atòmic, on dos reactors nuclear feia anys que bategaven. A altres els va envair certa inquietud, producte de les trucades gens aclaridores que van fer sonar els telèfons d’alguns municipis. «Hi ha un incendi a prop de la central». «En passa alguna de grossa». «Ha explotat la nuclear». En funció del grau de coneixement de l’interlocutor, i de les dots tranquil·litzadores o bé alarmistes de cadascú, es van anar escampant missatges pels domicilis de l’Ametlla de Mar, Vandellòs, l’Hospitalet, Tivissa... I en funció d’estos missatges, les reaccions. A l’Ametlla de Mar, alguns pescadors van preparar les barques per fugir. «Estàvem a unes vint milles de la central, era de nit, havíem sortit a la sardina», rememora Miquel Brull. Es van estirar a dormir a la barca i per la ‘xerradora’, li van comunicar. «Em van dir que havia explotat la nuclear, tot me va semblar molt gros, ens vam trastocar, la dona m’esperava a port per marxar cap a Tarragona, on teníem el fill», explica.

Però no tothom va rebre el missatge amb esta càrrega dramàtica. Els bombers d’Amposta, un dels parcs propers a la planta, van agafar el camió després de ser advertits que «hi havia uns bidons de fuel ardent prop de la nuclear». A Vandellòs, molts veïns van viure la nit «amb la normalitat que dóna la ignorància», explica el geògraf i veí del municipi Sergi Saladié. Ni tan sols Govern Civil, encarregat d’activar el Pla d’emergència exterior, va rebre les indicacions pertinents, tal com va plasmar l’informe del Consell de Seguretat Nuclear: «No es va disposar en les primeres hores de l'incident de la informació detallada i precisa de l'estat de la central, necessària per facilitar l'adopció de les corresponents mesures establertes», exposa. Només amb els dies, tothom va anar captant la magnitud de la tragèdia.

L’informe del CSN posaria oficialitat a un succés que va ser classificat en el nivell 3, sota la denominació d’«incidents seriosos» en l’escala internacional que tipifica la gravetat dels successos nuclears, és a dir, ni tan sols va passar a ser considerat d’accident, per bé que és el més greu que ha patit la indústria nuclear espanyola i que va acabar determinant el tancament ja per sempre de la central nuclear. Este va ser el seu relat tècnic sobre el que havia passat a Vandellòs 1 la nit del 19 d’octubre de 1989. «El succés iniciador ha estat la fallada mecànica, amb despreniment massiu d'àleps d'un rotor en el cos d'alta pressió de la turbina del generador 2 de la central. Com a conseqüència d'esta fallada va resultar afectat el generador elèctric, i es va alliberar l'hidrogen que el refrigera, fet que, juntament amb el trencament de les canonades i el consegüent abocament d'oli de lubrificació de la turbina, va provocar un incendi de grans proporcions que va afectar a gran nombre de sistemes relacionats amb la seguretat de la central. L'incendi va provocar així mateix el trencament d'una junta del condensador i la inundació amb aigua de mar de les plantes inferiors de diversos edificis, la qual cosa va produir la inoperativitat de diversos sistemes relacionats amb la seguretat».

Se'n va el reactor!

Fora de paraules tècniques, el que van veure els bombers després d’assumir que no eren uns dipòsits de fuel els que cremaven va ser que «si l’aigua tapava els quadres de comandament, s’aturarien els turbosoventiladors, i només en quedava un funcionant correctament de quatre i un altre de forma intermitent i, si s’aturaven, el reactor es fonia», explica un dels bombers arribats d’Amposta, José Pino. Van treballar incansablement amb les motobombes que arribaven, mentre els llums d’alarma embogien instant-los a abandonar el complex i un dels tècnics passava a tota pressa cridant: «Se’n va el reactor, se’n va el reactor». Amb l’accident recent de Txernòbil encara al cap, els moments més dramàtics van coincidir amb l’escalada incessant de la temperatura de la piscina de combustible, que s’aproximava al límit d’una tragèdia que, finalment, es va aconseguir evitar amb quatre hores i mitja de lluita enmig d’una gran confusió i sense l’equipament oportú, però que va posar cul enlaire la suposada inviolable seguretat de les plantes atòmiques que tan s’esforçava a repetir el lobby nuclear.

La magnitud de l'accident i les mobilitzacions multitudinàries que es van anar produint quan la gent va ser conscient del que havia passat realment aquella nit –amb una vaga general a l’Ametlla de Mar, una concentració de barques davant la central i manifestacions per demanar-ne el tancament...- van escriure'n la sentència de mort. Però seria l'única sentència amb càstig que es desprendria de l’accident, perquè en el judici que es va celebrar l’any 2000 a l’Audiència de Tarragona contra tres directius de la planta i dos membres del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), als quals el fiscal considerava responsables d'un delicte de risc i un altre contra la llei d'energia nuclear
-l'Ajuntament de l'Ametlla de Mar, l'únic que finalment va presentar una querella criminal contra Hifrensa i el CSN, la va retirar quatre anys més tard-, va acabar amb la retirada dels càrrecs contra un dels representants del CSN i amb l'absolució dels altres quatre acusats.

A més, dos anys després, el Tribunal Constitucional va eximir l'empresa Hispano Francesa de Energía Nuclear SA (Hifrensa), explotadora de la central, del pagament de la multa de 70 milions de pessetes que el govern estatal socialista li havia imposat –ratificades pel Suprem– per no haver activat els protocols del pla d'emergència interior en el moment de produir-se l'accident.  No hi va haver culpables per la gestió del sinistre, malgrat que l'escassetat de la informació donada va poder ser determinant per a la seguretat de les persones, ni multa. El tancament va ser la conseqüència principal. Ben pensat, el cost de tornar a posar en marxa aquell colós,era extremadament alt. Al costat, Vandellòs II ja feia un any que bategava.