Als set anys va començar a remar al Club Nàutic d'Amposta, club amb el qual va guanyar nombrosos campionats de Catalunya i d'Espanya. Va arribar a l'elit, competint en europeus i mundials, però el 2021 va haver d'aturar-se per curar-se d'una depressió. Finalment el 2022 dos hèrnies discals la van obligar a retirar-se del món de l'esport. L'experiència de Victòria Cid (1997) queda narrada en el llibre que li va servir de teràpia escriure: Simplement, jo. Ara es dedica a la investigació, actualment a Bilbao, on fa el doctorat sobre el càncer de pròstata metastàtic i les seues immunoteràpies. Investigant, i escrivint la seua experiència, és on ha trobat la seua identitat.
Simplement jo és el títol del llibre que presenta, el que passa és que el jo de simple no en té res, no creu?
Evidentment, el jo no en té res de simple, de fet és molt complicat perquè tenim el jo físic i el jo mental. I considero que és més complicat el jo mental perquè està poc establert. És el que sempre he dit, quan et diagnostiquen una malaltia com càncer o diabetis o qualsevol altra tot està molt pautat. Sempre poso el tema del càncer perquè és una malaltia molt greu i tu vas al metge i hi ha unes pautes, està tot molt guiat. En canvi, en els problemes de salut mental no hi ha estes pautes. Tu vas, et diagnostiquen i tot està més sotmès a la voluntat pròpia. El jo mental crec que és encara molt més important que el físic i s'ha de cuidar moltíssim.
L’havia deixat massa aparcat el seu jo quan va arribar al punt de la depressió, o potser havia construït una identitat que realment no encaixava amb el que volia? La identitat d’una superwoman?
Sí que l'havia deixat de banda. Jo sempre he estat una persona que ha pensat poc en mi, m’he valorat poc. Quan era més petita el meu pare em va regalar un anell i dins hi posava un missatge de per què jo mai em creia que podia ser capaç de guanyar una competició, de treure molt bones notes. M'infravalorava molt. I no m'agradava molestar ni demanar mai ajuda. A més pensava que jo ja havia de ser capaç de viure sola i no molestar als pares. Hi havia, per una banda, el sentiment que era superwoman, ser més forta i, per tant, no necessitar els pares.
A una depressió s’hi arriba segurament per un gruix de factors. En el seu cas, en té uns quants identificats, tal com explica: la soledat, la comparació amb la seva germana també remera d’elit… al final una pressió excessiva...
Evidentment, pot venir per algun fet terrorífic que poden desencadenar-la. Però en el meu cas es desencadena per molts efectes. Un d'ells, jo crec que la base d'esta depressió era tenir una germana en un esport d'elit. A mi des de ben petita fent rem sempre se'm comparava. Eren comentaris que no volien fer mal, però el feien. Em deien: “Tu seràs més bona que la teua germana”. Llavors si no assolia els seus no em sentia vàlida i això va anar afectant la meua autoestima. Jo no he aconseguit crear-me una identitat dins del rem, sempre he sigut la germana d'Aina Cid. Ara ja ho veig d'una altra perspectiva perquè ara m'és igual. Aleshores, sortir-me d'este món i posar-me en la investigació o escrivint un llibre, soc Victòria, i això m’ajuda moltíssim.
L’esport d’elit porta al límit físicament i també psicològicament. Este segon factor té el suport necessari?
Per aconseguir l'objectiu dels Jocs Olímpics, medalla i totes estes històries, al final s'ha d'entrenar molt i això requereix moltes hores de dedicació i esforç. I estem arribant a l’extrem. I com tu dius, són moltes hores físiques, però si t'hi fixes, treball, entrenament mental, psicològic, no se'n fa. En el meu cas, el meu entrenador psicològic me'l vaig dur jo. Moltes vegades me'l pagava jo. Estic segura que molts centres encara no tenen psicòlegs o pocs. Però sense l’acompanyament d’un psicòleg no arribaràs al lloc. Per tant, és necessari fer més entrenament psicològic que físic.
D'alguna forma creu que l'esport en este nivell és antinatural i per això el cervell s'hi rebel·la?
Bé, no sé si és antinatural. Evidentment és un extrem. En conseqüència, no és normal. Clar, no sé si revelar-se seria la paraula. Crec que és esgotament. El cervell ha de fer un sobreesforç i una pressió i al final s’acaba esgotant i et frena el d'alguna manera, amb alguna lesió. Per exemple, el meu cos no va aguantar, li van sortir dues hèrnies discals. Per tant, potser sí que es revela.
Quin va ser aquell moment en què veu que no pot controlar els pensaments?
El meu clic, no vaig ser capaç de veure’l jo, sinó que van ser els meus pares que es van adonar que la seua filla tenia un problema de salut mental, la depressió. Quan vaig dir la frase de “sortiria corrents i no sabria on anar”. Aleshores, quan em van diagnosticar i vaig ser conscient de la depressió, a partir d'allà, apartava tots estos pensaments negatius. Jo valorava si estava millorant o no en funció de la freqüència dels pensaments suïcides. Com més en tenia al dia tenia, volia dir que aquell dia era molt dolent.
Com es pot superar esta tendència de l'augment de casos de suïcidi?
Conscienciant més la població, parlant més, i donant a conèixer que els pensaments suïcides no són normals. Les persones quan estem bé no pensen a morir, per tant, cal ensenyar la gent que si pensem en voler morir, cal aprendre a demanar ajuda i acudir als professionals. Jo crec que és falta de coneixement, desinformació. Si deixem estos pensaments ens van menjant per dins, fins que, finalment, acabem suïcidant-nos.
De vegades es pensa que suïcidar-se és un acte de covardia. Com caldria abordar-lo?
Si hi ha gent que diu que és un tema de covardia, de no fer front als seus problemes, però has de ser molt valent per poder-te suïcidar. El suïcidi per què passa? Perquè, al final, les persones que tenen problemes de salut mental. Jo tenia una discussió contínua al meu cervell, entre el dimoni i l'àngel, però el dimoni tenia molt força. Et vols morir, fes-ho, deia. Agafa este ganivet i talla’t les venes, o pren-te tants diacepans. Estàs batallant tu contra el dimoni. Per tant, el suïcidi és una forma de deixar de pensar. Com a resultat, la gent que se suïcida és perquè necessita este descans. No pot més aguantar estes discussions de si morir-se o no morir-se. En conseqüència, no és una covardia.
"Valorava si estava millorant o no en funció de la freqüència dels pensaments suïcides"
És que en aquell moment, aquella persona no veu cap més solució que morir-se. És com si estigués un edifici en foc, no? I, evidentment, que tu no et vols morir, però és que l'única solució que hi ha és tirar-te per la finestra. Per tant, jo no ho veig com un tema de covardia. Aleshores, jo ho tinc molt claríssim. Cal posar una assignatura d'educació emocional, intel·ligència emocional, el que vulgueu dir, a les escoles, perquè els adolescents comencen a aprendre a conèixer més el que pensen i aprendre a gestionar-ho. Els centres esportius han de posar més psicòlegs. I als mitjans de comunicació, jo crec que és un error no parlar-ne. Evidentment, no hem de posar un comptador a les televisions per dir quanta gent s'està suïcidant, però jo crec que, evitant parlar-ne, fa que la gent encara ho veja com més tabú. S'ha de començar a normalitzar la paraula suïcidi, treure la temor a la paraula perquè quan algú hi pense de veritat ho puga dir.
Per què creu que s'estan donant estos índexs també entre gent jove quan sembla que la joventut és l’etapa vital amb menys preocupacions?
Jo crec que és perquè estem davant del tema de les xarxes socials. Els adolescents hi estan exposats a qualsevol mena de comentaris. La gent, a més, no té cap mena de pudor a l'hora de fer comentaris. Estem en un món en què es parla de llibertat, de comunicació, de dir allò que vulgues, però al mateix moment crec que hi ha menys llibertat que mai. Perquè, a la mínima que dius alguna cosa fora de lloc, t'han cancel·lat. Has d'anar molt amb compte amb allò que dius. Vivim com en una societat molt exposada i en un món que enganya moltíssim. I la gent té idealitzat el que veu. I, aleshores, quan realment veuen que la vida no és així, es frustren i se senten fracassats. I entre els adolescents existeix més el sentiment de voler-ho tot i ja. No existeix el missatge de treballar i anar assolint objectius. Per tant, tenen com el nivell de frustració més baix i jo crec que això és en part per les xarxes socials. I és una etapa en què el físic importa molt. Què pensaran els altres. Les xarxes tenen un poder molt gran i no hi estem actuant.
"Les xarxes tenen un poder molt gran i no hi estem actuant"
Què va significar per vostè la diagnosi?
Va ser un cop molt dur, perquè, clar, al final, no deixa de ser una malaltia. No faré cap distinció ni mental ni física. I quan et diagnostiquen una malaltia és molt dur. I després com ho afrontes?. Em sentia sola, com un extraterrestre, que ningú m'entenia. I a poc a poc vaig anar entenent que els meus pares estaven allà, que els psicòlegs em funcionaven, que la medicació m'ajudava. Vaig anar agafant confiança i veient que podia sortir del pou. Però, evidentment, va ser molt dur, trist i un camí molt difícil.
Com va ser el procés de curació i què és el que més et va ajudar?
El procés d'una malaltia mental és molt dur. Jo no vull enganyar ningú. Vull transmetre que es pot sortir, però tenir molt clar que el camí és molt dur, és frustrant, plores molt, penses moltes vegades que et vols suïcidar, però fas l'esforç de no fer-ho perquè tens la il·lusió de continuar vivint i tens la il·lusió de tots els objectius que tens a la vida. Però treballant a poc a poc, marcant-te objectius molt assequibles, a curt termini, per exemple, avui m'aixecaré i que puga anar a esmorzar ja és molt. I que puga estar dinant en la família. A poc a poc. Després, sobretot, tenir el suport de la família. D’una malaltia mental, un 70% se n’han d'encarregar els professionals, psicòlegs i psiquiatres si ho necessites per la medicació. Jo tenia el psicòleg esportiu, el psicòleg clínic i una psiquiatra. I un 30% és el suport de la família, amics, persones del teu voltant, que els necessites. Encara que no et diguen res, sentir que tens el seu suport és increïble. En acabat una de les coses que et recomanen és escriure. Vaig escriure molt, a partir d'aquí va sortir el llibre. T'ajuda a veure una evolució i a saber on estàs. La medicació també és super-important, també és un tema tabú, la gent li té por a esta medicació, però estos antidepressius l'únic que fan és aportar-te allò que li falta al teu organisme. En este cas un neurotransmissor.
Per què li va resultar tan transcendent escriure?
L'escriptura terapèutica em va ajudar moltíssim, perquè pots veure l'abans i el després, és com un control i t'ajuda com a plasmar-lo. Si escrius els pensaments, els veus com en tercera persona i els pots acabar analitzant i dir que això no és tan heavy com jo me'n pensava. Un problema que tingues del teu dia a dia, que t'haja anat malament la feina i això t'estiga pertorbant tota l'estona, escrivint-ho veus com al cap s’estava fent gros i escrit no és res, per tant, s'ha acabat el problema. Si no tens accés a un psicòleg et pot ajudar moltíssim perquè necessites un paper i un bolígraf.
Quin paper hi juga l'amor?
L'amor de família, amor d'amics, amor de persones meravelloses que són al teu voltant. Per tant, l'amor és molt important perquè una persona supere un problema de salut mental. No és l'únic que et pot ajudar, evidentment, una persona que es trobe desgraciadament sola al món, també ho pot superar igualment amb l'ajuda dels professionals, perquè d'una manera o l'altra també et transmeten este amor. Una parella també t'aporta este amor. Tot i que jo, per exemple, estava soltera i vaig intentar tindre una parella durant la depressió i vaig veure que este amor, en sentit de relacions de parella, era molt difícil establir-la dins d’un procés de salut mental, perquè és un procés en què necessites pensar molt en tu. Tens molts canvis d'humor. Una relació amorosa necessita un procés diferent i no estos entrebancs. Un pare, els amics o una parella establerta t’ho aguanten tot, però és molt difícil començar-la de zero. Jo pensava que si no em podia ni cuidar jo, si no estava bé jo, com he d'estar bé amb una altra persona. Per a mi no era viable.
"Ara sé que si les eines que tinc no em funcionen tardaria menys a demanar ajuda"
Quin és el principal missatge que vol fer arribar amb este llibre?
Primer que no és un llibre d'autoajuda. Jo no em crec ningú per ajudar. O siga, no soc una professional del món de la psicologia. Per tant, és un llibre on explico les meues vivències amb un problema de salut mental. L'únic que pretenc és aportar-ho com a exemple. Que els ajude a identificar els símptomes i anar a buscar l’ajut, que es perda la temor a parlar de salut mental, del suïcidi, que es verbalitze. I cal destacar la importància dels psicòlegs i psiquiatres com a professionals indicats per ajudar-nos a gestionar les nostres emocions. I deixar clar que es pot superar.
Un cop ho ha superat, té més eines i coneixement. Creu que és més difícil recaure o el fantasma sempre hi és?
Crec que hi ha desconeixença. No tenim capacitat de relacionar que el tema de salut mental també pot vindre per un factor biològic, per un factor de deficiència en un neurotransmissor acompanyat de factors socials. Això és innegable. Per tant, hi ha un gran desconeixement sobre el cervell. Hi ha un gran desconeixement sobre com funcionen estos medicaments i sobre què fan els professionals de la salut mental. Evidentment, jo ara que ho he superat tinc les eines que em va ensenyar el psicòleg per poder gestionar moments en què jo puga tornar a estar amb ansietat o més depressiva. És més difícil recaure, perquè guanyes en autoconeixement i tens més eines, però sí, el fantasma sempre pot tornar. Jo no tinc pensaments negatius ara perquè els sé gestionar i estic molt bé, però, evidentment, sempre podem tornar. Ara sé que si les eines que tinc no em funcionen tardaria menys en demanar ajuda.